dijous, 28 de maig de 2009

Elena Monroig Ferreres,
in memoriam


"La pols del camí encara no ha esborrat
el record de tot allò que vam compartir junts
"

Signifícase la propria brevedad de la vida,
sin pensar, y con padecer, salteada de la muerte.



Fue sueño ayer; mañana será tierra!

Poco antes, nada; y poco después, humo!

Y destino ambiciones, y presumo

apenas punto al cerco que me cierra!



Breve combate de importuna guerra,

en mi defensa, soy peligro sumo;

y mientras con mis armas me consumo,

menos me hospeda el cuerpo que me entierra.



Ya no es ayer; mañana no ha llegado;

hoy pasa, y es, y fue, con movimiento

que a la muerte me lleva despeñado.



Azadas son la hora y el momento

que, a jornal de mi pena y mi cuidado,

cavan en mi vivir mi monumento.

Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645)

Avui ha estat un dia trist per Alcanar i Càlig, per Càlig i Alcanar. El camí que amb tanta il·lusió va començar a recórrer Elena des del setembre de 1993 fins al juny de 2000, any del naixement de la seua filla.
Era una persona alegre, nerviosa, inquieta, dinàmica, de riure encomanadís i irònic. Ens va estimar i es va fer estimar.
Es va endur de nosaltres un preciós quadern on es van anar anotant els sentiments de comiat,... Sabíem que se n'anava, però que continuava amb nosaltres. Ens va acompanyar en moments importants: en el desè aniversari de l'institut, el 2004; va col·laborar amb un article a la revista; ens va acompanyar també en moments dolorosos, per desgràcia, cada vegada més freqüents.

És inevitable emocionar-se avui amb la lectura d'este article. Sabent com ens estimava, que sàpiga ella (ho sabia), que també l'estimàvem, que "cavaremos en nuestro vivir nuestro monumento" en record d'ella, acompanyant el dolor dels seus, el nostre dolor... Una abraçada, Elena, companya!

(Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran)