diumenge, 21 de desembre del 2008

Llegir les imatges


L'abloccedari Brossa és una iniciativa sorgida d'un grup de blocaires que vol ara, deu anys després de la mort del poeta, fer-li un petit homenatge.

La idea és publicar tots simultàniament el 30 de desembre ─dia de l'efemèride─ un apunt als nostres blocs sobre Brossa, cadascú segons el tarannà del seu bloc i a la seva manera.

Si voleu col·laborar en aquest homenatge podeu fer-ho de dues formes:
─ Si teniu un bloc o una pàgina web, publicant el dia 30 de desembre del 2008, durant les primeres hores del matí, un apunt o una entrada sobre Joan Brossa.
─ Si no en teniu o preferiu fer-ho directament a l'abloccedari, enviant el vostre homenatge en forma d'article, poema, imatge o el que cregueu convenient.

En qualsevol cas, envieu un correu a abloccedari@gmail.com amb l'adreça del bloc o la pàgina web amb què vulgueu participar o amb la vostra col·laboració per publicar en aquest bloc homenatge.
Nosaltres us inclourem a l'abloccedari, aquest abecedari brossià creuat d'enllaços que dóna nom al projecte i serà la memòria de l'homenatge.

Font i més informació: http://joanbrossa.blogspot.com/2008/12/abloccedari-en-homenatge-joan-brossa.html

divendres, 19 de desembre del 2008

Felicitació nadalenca editorial Algar



(Pitgeu a sobre per a fer-la més gran)

dimecres, 17 de desembre del 2008

Horari de la Biblioteca Pública "Trinitari Fabregat" durant el període nadalenc

Us informem que el nostre horari durant les Festes de Nadal serà el següent:



- Matí: dimarts, dijous , dissabtes de 11 a 13.30 i els matins del dia 24, 31 de desembre i 5 de gener.

- Tarda: de dilluns a divendres de 16 a 20.30 a excepció del 24, 31 i 5 de gener.

- Tancat: 25, 26 de desembre i 1 , 6 de gener.



Rebeu els nostres millors desitjos per aquestes festes i l’any nou que s’acosta

Font: Biblioteca Pública "Trinitari Fabregat" d'Alcanar. Eva / M. del Mar / Pietat

VÍDEOS PERSONALITATS LITERÀRIES I ARTÍSTIQUES

La Biblioteca Púbica "Trinitari Fabregat" d'Alcanar ens ha fet una donació de material audiovisual.
El teniu a la vostra disposició a l'armari d'audiovisuals de la Biblioteca de l'IES.


1. Alberti, Rafael
2. Aldecoa, Josefina
3. Alonso, Dámaso
4. Aranguren, José Luis L.
5. Barral, Carlos
6. Borges, Jorge Luis
7. Brossa, Joan
8. Caro Baroja, Julio
9. Carpentier, Alejo
10. Castilla del Pino, Carlos
11. Celaya, Gabriel
12. Chacel, Rosa
13. Cohen, Albert
14. Cortázar, Julio
15. Cunqueiro, Álvaro
16. Dalí, Salvador
17. Donoso, José
18. Duras, Marguerite
19. Espriu, Salvador
20. García Montero, Luis
21. Giménez Caballero, Ernesto
22. González, Ángel
23. Landero, Luis
24. Larrea, Juan
25. Llamazares, Julio
26. Matute, Ana María
27. Moix, Terenci
28. Nabokov, Vladimir
29. Onetti, Juan Carlos
30. Paz, Octavio
31. Pla, Josep
32. Puértolas, Soledad
33. Puig, Manuel
34. Riera, Carme
35. Rivas, Manuel
36. Rulfo, Juan
37. Sampedro, José Luis
38. Saramago, José
39. Sarduy, Severo
40. Sénder Ramón J.
41. Simenon, Georges
42. Torrente Ballester, Gonzalo
43. Umbral, Francisco
44. Vicent, Manuel
45. Yourcenar, Marguerite

dilluns, 15 de desembre del 2008

IV Jornades de Biblioteques Escolars

Benvolgudes companyes i benvolguts companys,

Des del Grup de Bibliomèdia participem en l'organització de les 4es. Jornades de biblioteques escolars. Es faran el propers 25 i 26 de febrer als locals de l'INEF.

Si alguna escola disposa d'una bona pràctica que vulgui mostrar a la resta de companys, ho pot fer arribar a la Núria Castells : nuria.castells@cobdc.org del Col·legi de Bibliotecaris, que és qui organitza les Jornades. També us volem demanar la vostra participació en un muntatge amb pòsters sobre el dia a dia de les biblioteques de les escoles. Per al pòster cal especificar el nom del centre i l'activitat que es presenta (objectiu, desenvolupament i avaluació). La proposta s'ha d'enviar abans del dia 9 de febrer de 2009 a:
jornades.escolars@cobdc.org

Pensem que vosaltres sou les persones que al llarg de molts anys més heu treballat pel coneixement i la millora de les biblioteques escolars i que no podem quedar al marge d'aquesta convocatòria. Si voleu tenir més informació us podeu adreçar a: http://www.cobdc.org/jornades/4JBE/index.html

Salutacions cordials
Lluís Baella
Coordinador de Bibliomèdia
Federació de MRP

diumenge, 14 de desembre del 2008

V Premi Llibresebrencs.org de relats curts a Internet per a jóvens ebrencs

Donat l'èxit del nostre centre en les anteriors convocatòries us hi encoratgem a participar-hi en este concurs que és un autèntic referent de la la cultura ebrenca mitjançant la Fira del llibre ebrenc, que es realitza a Móra d'Ebre.

Podeu comptar, com els altres cursos, amb el meu assessorament.

Tomàs Camacho

Objectiu

Incentivar els jóvens vinculats a les comarques ebrenques (Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Baix Maestrat) a escriure relats curts sobre temes que trobin interessants i editar-los en un mitjà d'accés obert, de gran difusió i molt utilitzat avui en dia com és Internet.

Àmbit

Jóvens de les comarques de Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, Priorat, Baix Cinca, Matarranya, Ports i Maestrat

Característiques

El tema dels relats és lliure, han de ser escrits en català i amb una extensió màxima de 2 pàgines DIN A4, amb format Times 12.

Presentació

– Cal enviar els relats per correu electrònic a l'adreça:

informacio@llibresebrencs.org

– En el cos del missatge s’ha de fer constar clarament nom de l’autor, data de naixement i edat, adreça postal, població i comarca, telèfon, mòbil, adreça de correu electrònic de contacte i NIF.

– El relat haurà de tindre un format digital PDF, DOC, RTF o SXW.

– En el document adjunt només hi ha d’aparèixer el títol del relat.

– Si no s’envien totes les dades que es demanen no s’acceptarà el relat.

– Només s'admet un relat per participant.

– L'organització enviarà un missatge electrònic al participant per confirmar la correcta recepció del relat. Si no es reb la confirmació, cal entendre que el relat no s’ha rebut correctament i no entra a concurs.

Totes les dades enviades seran guardades en una base de dades de la Fira del Llibre Ebrenc i se seguiran les normes marcades per la Llei orgànica de protecció de dades.

Els originals els rebrà el secretari del premi, que no formarà part del jurat i que garantirà l'anonimat dels autors.

Premis

*
Categoria A (fins a 15 anys): 150 euros.
*
Categoria B (de 16 a 20 anys): 150 euros.
*
Categoria C (de 21 a 25 anys): 150 euros.
*
Categoria D (A partir de de 26 anys): 300 euros.

Obsequi especial per als 10 primers de la categoria A, B i C i per als 5 primers de la categoria D. Tots els participants rebran un obsequi de participació.

Els participants que no puguin assistir al lliurament dels premis hauran de nomenar un representant, i aquest haurà d’acreditar la seua representació amb una fotocòpia del DNI del participant. Els acreditats només poden assumir la representació d’un únic participant. En cas de no presentar-se l’autor o una persona que el representi al lliurament de premis perdrà el dret al premi o l’obsequi.

Condicions generals

1. Els treballs han de ser inèdits, no poden estar publicats ni en paper ni en cap format digital, i els autors en garanteixen l'originalitat; tampoc no poden estar en procés d'edició ni poden haver estat mai premiats en altres concursos.

2. L'organització del premi es reserva el dret de publicar totes les obres presentades en els formats que trobi convenients. Un cop hagi passat un any des del lliurament del treball, els autors podran reclamar-ne els drets, però sempre hauran de fer constar que han rebut el suport de la Fira del Llibre Ebrenc.

3. Les decisions del jurat seran inapel·lables, i aquest decidirà segons el seu criteri qualsevol circumstància no prevista en aquestes bases. Els membres del jurat es reserven el dret de considerar desert el premi en el cas que els treballs presentats no arribin a un nivell mínim de qualitat.

4. El fet de presentar-se al concurs suposa l'acceptació íntegra d'aquestes bases i dels drets i obligacions que se'n deriven.

Termini

Les obres hauran d'arribar abans de les 23.59 h del dia 23 d'abril de 2009.

Veredicte i lliurament de premis

El veredicte només es donarà a conèixer durant la VI Fira del Llibre Ebrenc, el diumenge 7 de juny de 2009, a la plaça de la Cultura (davant de La Llanterna Teatre Municipal) de Móra d'Ebre, on es farà el lliurament de premis.

+ Informació



Ho organitzen:

*
Fira del Llibre Ebrenc
*
Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre
*
Institut Ramon Muntaner
*
Ajuntament de Móra d’Ebre

Hi col·laboren:

Secretaria de Joventut, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona i Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre


Font:
http://www.llibresebrencs.org

divendres, 12 de desembre del 2008

Llegir ens fa més grans

Nova edició de la guia Llegir per a créixer. Guia per a fer fills lectors

--------------------------------------------------------------------------------

Aquest diumenge, dia 14 de desembre, més d’una desena de diaris distribuiran, de forma gratuïta i a través dels quioscos de Catalunya, una nova edició de Llegir per a créixer.

El llibre es podrà aconseguir amb la compra del diari La Vanguardia, El Periódico, El País, Presència, El Punt, Segre, El 9 Nou, entre altres.

Una gran oportunitat per arribar a desenes de milers de cases de la mà del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. Tan de bo aconseguim entre tots conscienciar a pares i mares de la importància de l'àmbit familiar en la formació i consolidació de nous lectors.

La promoció forma part de la campanya Llegir ens fa + grans
Enllaços: http://www.fundaciobromera.org/Recursos/Recursos_Familia/llegir_creixer/coberta.htm

http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.03f78855c746589fda97dc86b0c0e1a0/?vgnextoid=5fcf409fa6499110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5fcf409fa6499110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

Font: Fundació Bromera

dimarts, 2 de desembre del 2008

Una dona incòmoda, de Montse Banegas


Editorial Proa.
La trajectòria universitària d'una noia intel·ligent, inadaptada i crítica amb el sistema.
Addicta al tabac, lectora empedreïda, la Mònica és una jove brillant, contradictòria, excèntrica i pedant. Novel·la d'iniciació, Una dona incòmoda ens explica l’adolescència i l'entrada a l'edat adulta d'una noia de poble que arriba a Barcelona per cursar la carrera d'història a la universitat.
Al llarg d'este relat sinuós i vibrant, assistim a les dificultats d'emancipació de la Mònica al llarg de tota una dècada, des del seu últim curs a l'institut fins a la lectura de la seua tesi doctoral.
Opera prima d’una maduresa sorprenent, Una dona incòmoda és també una crítica lúcida i despietada del sistema universitari actual, ple de velles glòries aferrades a la poltrona.
Montse Banegas dóna veu a un personatge contrariat i rebel, però també particularment tenaç en el seu esforç per afirmar-se contra el món amb les seues...

MONTSE BANEGAS (Flix, 1974), llicenciada en ciències polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha cursat estudis de postgrau en teoria política. Una dona incòmoda és la seua primera novel·la.

Font: http://www.llibresebrencs.org

divendres, 28 de novembre del 2008

Informació editorial Algar

Accés al catàleg de l'editorial Algar.
www.algareditorial.com
Font: Pepe Miralles, Adjunt a Direcció Comercial
Algar Editorial
Pol. Industrial I - Ronda Tintorers, s/n
46600 - Alzira
Tel. 962 459 091 Fax. 962 403 191
librerias@algar.com

Concurs de gravacions per a la ràdio

http://www.altraradio.cat/inscripcions.html

Font: http://www.xtec.cat

dissabte, 22 de novembre del 2008

PREMIS CIRIT 2008

Han estat premiats amb 750 € els dos treballs presentats per l'IES Sòl-de-Riu d'Alcanar.
Les guanyadores han estat:
Aroa Rovira i Marina Subirats
pels seus treballs.
Dirigits pels professors: Pilar Salvador i Pep Casanova.
El centre, que també ha estat entre els 10 premiats, rebrà 2.500
€.

És un motiu per a felicitar i felicitar-nos.
Més informació: http://www10.gencat.cat/agaur_web/generados/catala/home/recurs/doc/resolucio_2008pj.pdf

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Presentació de llibre

El vigilant d’horitzons
de Valer Gisbert

El vigilant d’horitzons és la darrera novetat d’Aeditors per a aquesta tardor.
El relat èpic de Valer Gisbert ens endinsa, en el marc de la Tortosa antiga i del Massís dels Ports, en un viatge mític i iniciàtic, que reposa al fons dels nostres somnis, en una història que esdevé la llegenda que faltava als Ports, i que li dóna la dimensió espiritual que totes les grans muntanyes assoleixen en nosaltres.
Valer Gisbert, és un dels nostres autors més joves i amb més força narrativa. La seva prosa, intensa i enlluernadora, està profundament inspirada en la nostra terra.
La lectura d’El vigilant d’horitzons us proporcionarà, per si mateixa, una experiència irrepetible.

El vigilant d’horitzons es presenta
el dimarts 4 de novembre
a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa,
a les 19,30h. a càrreec de Rafel Balada, Director del Parc Natural dels Ports.

Font:Aeditors

dimarts, 28 d’octubre del 2008

HORARI D'OCUPACIÓ DE LA BIBLIOTECA EL 1R TRIMESTRE


Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran

dijous, 23 d’octubre del 2008

Document base de debat per a la construcció del Pla de Lectura de Centre

El Departament d'Educació ens facilita este document que ha de ser la base per al debat de la construcció del Pla de Lectura de Centre que és el principal objectiu de l'acció del programa d'innovació educativa puntedu per a este curs al nostre centre:
http://www.xtec.net/innovacio/biblioteques/pdf/pla_lectura_document_discussio.pdf

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Presentació de llibre Heydrich i les agents del saló Kitty de Miquel Esteve

Presentacions de Heydrich i les agents del saló Kitty a Barcelona i l'Ampolla
presentacions
El proper divendres 10 d'octubre, a 2/4 de 8 del vespre, a la Llibreria Catalònia es realitzarà la presentació del llibre Heydrich i les agents del saló Kitty de Miquel Esteve. La presentació del llibre anirà a càrrec d'Albert Pujol, director de la Fira del Llibre Ebrenc, i d'Albert Guiu Bages, escriptor i poeta ebrenc.

Per altra banda la presentació a l'Ampolla tindrà lloc el dissabte 18 d'octubre, a les 7 del vespre, al Saló de Plens de l'Ajuntament de l'Ampolla. La presentació del llibre anirà a càrrec de Núria Grau, filòloga, correctora i editora de llibres.

Font: www.llibresebrencs.org

divendres, 3 d’octubre del 2008

Presentació del llibre de micro-relats, Descortesía del suicida, de l'escriptor Carlos Vitale

Dia: Divendres, 10 d'octubre de 2008



Hora: 19:30 h.



Lloc: Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona / Cr. Santa Anna, 8 / Tarragona


CARLOS VITALE

Descortesía del suicida





















Editorial Candaya

Candaya Narrativa 8

Descortesía del suicida

Carlos Vitale

Prólogo de José María Merino


ISBN 978–84–936007–3–0

114 págs.; 19,5x14 cm

PVP 12 €





EL AUTOR



Carlos Vitale nació en 1953 en Buenos Aires, en el seno de una familia italiana. Desde 1981 reside en Barcelona, donde completó sus estudios de Filología hispánica con los de Filología italiana.



Poeta riguroso y exquisito, ha publicado Códigos (1981), Noción de realidad (1987), Confabulaciones (Premio de Poesía Ciudad de Zaragoza, 1992) y Autorretratos / Autoritratti (Premio de Poesía Venafro, prólogo de Gerardo Vacana, traducción de Teresa Albasini Legaz, 2001), todos ellos recogidos en Unidad de lugar 1981–1998 (Candaya 2005).



Es autor, asimismo, de Selección poética / Selected Poems (traducción de Verónica Miranda, 1998), Vistas al mar (2000) y Fuera de casa (2004).



Ha sido incluido en diferentes antologías, la más reciente Por vivir aquí. Antología de poetas catalanes en castellano (1980–2003), edición de Manuel Rico, prólogo de Manuel Vázquez Montalbán, Bartleby Editores, Madrid 2003.





Prestigioso traductor, ha introducido entre los hablantes de lengua castellana numerosos libros de poetas italianos y catalanes: Dino Campana, Pietro Civitareale, Giuseppe Napolitano, Emilio Paolo Taormina, Eugenio Montale, Giuseppe Ungaretti, Nicola Napolitano, Sergio Corazzini, Andrea Zanzotto, Rita Baldassarri, Gerardo Vacana, Umberto Saba, Sandro Penna, Amerigo Iannacone, Andrea Rompianesi, Francesco De Napoli, Antoni Clapés, Jesús Aumatell, Josep–Ramon Bach y Joan Brossa.



Su labor como traductor ha sido reconocida con numerosos premios internacionales, como el “Ultimo Novecento” (1986) por su versión al castellano de Cantos órficos de Dino Campana, del que posteriormente tradujo su obra completa; el Premio de Traducción del Ministerio Italiano de Relaciones Exteriores, 2003, por su traducción de El cáliz amargo de Sergio Corazzini, el Premio “Val di Comino” (2004), por su traducción de Casa y campo y Trieste y una mujer, de Umberto Saba, y en 2006, el pretisgiosísimo Premio de Traducción Ángel Crespo, por la traducció de Las ocasiones de Eugenio Montale. .



Pero la incansable contribución de Carlos Vitale a la difusión de la obra de poetas contemporáneos de las dos orillas, no se limita a sus traducciones. Hay que destacar además sus antologías críticas (entre otras, la del argentino Jacobo Fijman en Molino rojo y otros poemas, Plaza y Janés 2000) y su labor editorial al frente de las colecciones de poesía “Don de lenguas” “Viceversa”, “Poemas al paso”, “Mano de obra”, “Ciclos”, “Peccata minuta” o de la publicación digital de poesía italiana actual Porta d'Italia / Puerta de Italia (www.eldigoras.com).





LA OBRA: DESCORTESÍA DEL SUCIDA



La primera versión de Descortesía del suicida (1997) recibió el Premio de Narrativa Breve Villa de Chiva. Esta edición de Candaya, que incorpora 24 nuevos textos, recoge la narrativa de Carlos Vitale hasta la actualidad.



En Descortesía del suicida se alternan diferentes formatos todos ellos muy afines a la exquisita poética de Carlos Vitale, que siempre se inclina por la intensidad y la concentración expresiva y que tanto sorprende por su capacidad para extraer y filtrar lo esencial de la experiencia vivida o de las escenas que observa.



Las 99 minificciones de Descortesía del suicida sitúan a Carlos Vitale en la fértil tradición latinoamericana del relato hiperbreve en la que destacan maestros del género, como –por citar sólo a los más consagrados– Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares, Julio Cortázar, Juan José Arreola o Augusto Monterroso, y que fuera del mundo de habla hispana ha tenido cultivadores de la talla de Robert Walser, Franz Kafka o Thomas Bernhard.



ALGUNOS COMENTARIOS SOBRE DESCORTESÍA DEL SUICIDA:



En estas invenciones brevísimas de Carlos Vitale abunda el texto de una línea, pero también podemos encontrar un cuento de dos páginas, como demostración de la naturalidad con que, en el universo de los relatos menudos, conviven sin estridencia los diferentes volúmenes.



Creo que en el conjunto se alterna la sustancia narrativa con la reflexiva, los pequeños relatos y los chispazos aforísticos, como si el libro hubiese ido creciendo a lo largo del tiempo al hilo de la contemplación que el autor viene haciendo de lo que lo rodea. Esa contemplación está marcada por la ironía, un humor que no puedo calificar sino de instantáneo, que suele ser la energía misma del género, y que hace resaltar la extrañeza de las cosas: pero la iluminación del absurdo es seguramente el mejor destino de la literatura.



En estos textos de Carlos Vitale el suicida descortés, el náufrago que flota sobre una puerta, los nadadores que se entrenan para una travesía sin destino, la amistad basada en el mutuo desconocimiento, el entusiasta espectáculo callejero que a nadie interesa, el reductor de cabezas por sugestión, el hombre al que no le atrae contemplar lo que no puede captar con su cámara, el teléfono que solo suena cuando no estamos, el soñador para quien sueño y vida se entrelazan, el sabio de conocimientos desintegrados, la vigilancia constante de un espacio que creemos propio y que resulta ajeno… reflejan, o simbolizan, esa realidad sin sentido que solo ciertas rutinas laborales y comerciales se empeñan en ofrecernos como racionalmente ordenada.



En tal sentido, acaso “El tiempo detenido” sea uno de los textos más significativos del conjunto: ese reloj público, parado en una hora, que para el observador “a veces es demasiado temprano y a veces demasiado tarde”.



Del prólogo de José María Merino





Historias en la línea de Augusto Monterroso, por lo menos en cuanto a extensión y por su capacidad de trasladar al lector la continuación o reflexión sobre lo narrado. Sorprende, sobre todo, el espíritu del que están dotados estos relatos, el sentido que rigen estos episodios cargados de una mirada filosófica, de comprensión o testimonio de la existencia en su estado más ingenuo y con contundente al punto que, en ocasiones, Vitale convierte sus relatos en aforismos o en cuentos aforísticos. Y luego viene lo mejor, el hilo que une a estos relatos y los convierte en uno solo: el humor, el resquicio socarrón e inteligente por donde observa el autor la vida y la forma como obliga al lector a hacer lo mismo.



Winston Manrique (El País, “Babelia”)





Los relatos de Carlos Vitale aparecen impregnados de un punzante espíritu crítico, que practica la sátira y el humor negro. Vitale refuerza la deriva irónica del relato hiperbreve con su prosa limpia y corrosiva. En “Es curioso” nos dice: “Curiosamente todo imbécil tiene alguien que lo ama que, curiosamente, no siempre es imbécil”. Lo lírico recorre también las páginas de este libro delicioso porque los límites entre los géneros están, desde Baudelaire, saludablemente difuminados. El relato “Solo de sombra” –que es un endecasílabo– dice así: “La sombra de un pájaro, sin pájaro”

Eduardo Moga (Lateral).

ALGUNOS MICRO–RELATOS DE DESCORTESÍA DEL SUICIDA



DESCORTESÍA DEL SUICIDA

En la estación de Can Boixeres una mujer protestaba por la detención de los trenes. En la estación de Sants un hombre se había arrojado a las vías. En la estación de Can Boixeres una mujer protestaba por los constantes suicidios en las horas de máxima afluencia de público.


LA PUERTA CONDENADA

De niño, en el barrio, se relataba la aventura de un vecino que había sobrevivido a un naufragio flotando durante una semana sobre una puerta. Desconozco quién era e incluso si la peripecia acaeció de verdad, pero no dejo de meditar en ese hombre, azul y agua, negro y agua, asido a una puerta por la que no es posible huir.


SUS RAZONES TENDRÁ

Por algo será que el espejo me devuelve la imagen.


DEMASÍA

¿Cómo es posible que todos los años hayan sido el peor año de mi vida?


QUIEN PAGA MANDA

Mi peluquero insiste en que no me estoy quedando calvo.


GATO POR LIEBRE

Estoy harto de los antipáticos que se hacen pasar por tímidos.


IL PENSIERO DEBOLE

Una vez encima de las torres de la Sagrada Familia no encontrábamos a Peppino. Bajamos preocupados, pero ocurrió que no había subido porque se le había terminado la cinta de la cámara, y si no lo podía filmar ¿para qué quería verlo?


MOEBIUS

A los once años comprendí que nunca sería un gran pintor. A los catorce, que nunca sería un gran futbolista. A partir de entonces he estado abierto a toda clase de decepciones.


Font: Juan López Carrillo

dijous, 2 d’octubre del 2008

Gust per la lectura, CRP Montsià

El CRP del Montsià ja disposa del dossier didàctic pertanyent al seminari "El gust per la lectura" del curs 2007-2008 que conté les conferències: "Literatura, per a què?" i "Incentivació de la lectura". El contingut de les quals era comú al seminari de primària i secundària.
Pel que fa al professorat de secundària, ja disposeu a l'Espai LIC (http://www.xtec.net/lic/centre/professorat/prof_lleng_gust.htm) tots els materials didàctics associats a les sessions de secundària:

* R. L. Stevenson
* Històries d'altres temps
* La poesia de Vicent Andrés Estellés

Font: Pepi Grau, CRP Montsià

dimecres, 1 d’octubre del 2008

V Certamen nacional Infantil i Juvenil de Lectura en veu alta per al curs 2008-2009

Convocat el V Certamen nacional Infantil i Juvenil de Lectura en veu alta per al curs 2008-2009.
Termini d'inscripció: 30 d'octubre de 2008
Fase del centre educatiu (1 alumne per centre), fins el 24 d'abril de 2009.
S'ha d'enviar un correu amb el nom de l'alumnat seleccionat a lecturaenveualta@gmail.com

Semifinals territorials la primera quinzena de maig.
Final, a Barcelona, 1a quinzena de juny.

Primària
Categoria A (Cicle Mitjà de Primària):
Antibarbis
Viatge al país dels lacets
Categoria B:
(Cicle Superior de Primària):
Xau, el gos nàufrag
Emi i Max: els lemmings bojos
Secundària
Categoria C:
(1r i 2n d'ESO)
El club de la cistella
La volta al món en 80 dies

Categoria D:
La vall de les bruixes
Més històries inèdites del petit Nicolàs

Més informació:
http://www.grec.com/ftp/grec/fundacio/ajuts.htm#2

dilluns, 22 de setembre del 2008

Concurs superlectors i superlectores



(Pitgeu sobre la imatge per a veure-la amb una mida més gran)

Concurs Superlectors i Superlectores, biblioteca filial de les Cases




Del 13 d’Octubre fins al 22 de desembre de 2008



Hi poden participar:

- Tots els xiquets i xiquetes que sàpiguen llegir fins als 16 anys d’edat, que s’hagen inscrit al concurs.
- Usuaris de la Biblioteca Filial de Les Cases d’Alcanar o de la Biblioteca Trinitari Fabregat d’Alcanar.
- Els no usuaris, si prèviament passen per una de les dos biblioteques a fer-se socis i s’inscriuen al concurs.


Bases del concurs:



- S’haurà d’omplir un full d’inscripció que estarà a disposició dels interessats a la biblioteca Filial de Les Cases d’Alcanar.
- S’haurà de llegir com a mínim dos dels llibres de la categoria que corresponga a cada participant.
- S’haurà de demostrar que s’han llegit els llibres escollits.
- El guanyador serà el lector/a que llegisca més llibres.
- Hi haurà un únic guanyador per a cada categoria.
- L’entrega dels premis es farà durant les vacances de Nadal.

Joan-Josep Rovira Climent presenta un llibre sobre carlisme a Vinaròs


EDITORIAL EPISTEME

us convida
a la presentació a Vinaròs de

RUTAS CARLISTAS
de
JOAN JOSEP ROVIRA CLIMENT


L'acte tindrà lloc el proper dimecres,
23 de setembre, a les 19.30 h.
a la Biblioteca Municipal
de VINARÒS (Castelló)
(Pl. Hort de Escribano, s/n)

dimecres, 17 de setembre del 2008

INVITACIÓ A PARTICIPAR A UN JOC LITERARI

Ja podeu participar al 74è joc literari de Tens un racó dalt del món: http://jmtibau.blogspot.com/2008/09/74-joc-literari.html



Com cada dimecres des de fa 74 setmanes us proposo un joc literari amb el qual podreu obtenir números per al sorteig mensual de premis, que en el cas de setembre és un lot de llibres d'Edicions La Campana http://jmtibau.blogspot.com/2008/09/premi-joc-literaris-de-setembre.html

Aquesta setmana és un joc de tipus creatiu, i demano especialment al personal docent que difonguin aquesta activitat al seu alumnat. Els jocs literaris estan recomanats als enllaços d'interès de la web EDU365 http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/index.htm

Salutacions



Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

divendres, 12 de setembre del 2008

100 Llibres programa "Per què llegir els clàssics?"





A més d'haver comptat amb la presència d'autors importants: Albert Roig i Manel Joan Arinyó hem rebut 100 llibres.
Volem fer contar el nostre agraïment al personal del Ministeri de Cultura i Ute. Liber, Cuentos del mundo, Shale; l'empresa que ha gestionat l'enviament.
Suposarà un important enriquiment de la nostra biblioteca.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Control de préstec de llibres per al professorat

1. Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran.
2. Deseu la imatge.
3. Obriu-la amb el visor d'imatges de Windows.
4. Imprimiu.

La funció és que cada professor i professora puga prestar llibres de la biblioteca a l'alumnat.

Un cop complimentat, al maig, lliureu la relació a l'encarregat de la biblioteca.

Gràcies per la vostra col·laboració,

dilluns, 14 de juliol del 2008

Premi per a l'alumna Marina Subirats Reverter

Foto: Ernest Sancho


L'alumna Marina Subirats Reverter, de 2n de Batxillerat, ha obtingut un dels premis Consell Social URV a treballs de recerca de batxillerat i treballs de síntesi de cicles formatius de grau superior.
El seu tutor ha estat Josep Casanova.

Si voleu més informació sobre estos premis consulteu:
http://wwwa.urv.net/ogovern/consellsocial/premis.html

Felicitacions!

dimecres, 9 de juliol del 2008

Instruccions d'inici de curs relatives a la Biblioteca Escolar, curs 2008-2009

5.1. Biblioteca escolar
La Biblioteca escolar ha d’actuar com un agent més en el compliment dels objectius del
projecte educatiu del centre (PEC). En aquest sentit, el PEC ha de preveure les funcions de la Biblioteca escolar i aquesta ha de conèixer els seus objectius. Les activitats planificades en el projecte de biblioteca i els serveis que ha d’oferir a la comunitat educativa formen part del Pla Anual del Centre.
Les biblioteques escolars “puntedu” són un espai d’aprenentatge on es troben recursos per
donar resposta a les necessitats curriculars, contenen informació i literatura en diferents
suports, són un element clau per promoure la utilització de diferents recursos educatius,
contribuir-hi, i facilitar l’adquisició dels coneixements i de les tècniques necessàries perquè
l’alumnat aconsegueixi, de manera gradual, una autonomia en l’aprenentatge.
Coordinador/a o responsable de la Biblioteca escolar
És convenient que cada centre designi un membre de l'equip docent com a coordinador o
responsable de la biblioteca escolar. El professorat responsable de la biblioteca escolar, amb
formació específica, és el referent del centre per portar a terme tasques d'organització i gestió del programari de la biblioteca, la dinamització i l'impuls del pla de lectura de centre i l'accés i l'ús de la informació des de la biblioteca. Aquest coordinador/a cal que tingui la formació necessària per portar a terme les tasques pedagògiques i de gestió, independentment del curs, àrea o matèria que imparteixi.
El coordinador/a o responsable de la biblioteca escolar assumirà les següents funcions de
gestió i d'organització pedagògica:
• Organitzar la biblioteca escolar i vetllar pel seu manteniment i funcionament.
• Facilitar informació al professorat i a l'alumnat sobre els recursos disponibles per al
desenvolupament del currículum i l'accés a la documentació.
• Impulsar el pla de lectura del centre.
• Establir coordinació amb els serveis educatius i amb altres organismes de l'entorn.

El coordinador/a o responsable de la Biblioteca escolar disposarà d'unes hores de dedicació
per al desenvolupament de la gestió i la dinamització de la biblioteca escolar.
Comissió de Biblioteca escolar
Per tal de fer assequible la biblioteca a tota la comunitat educativa, tenir-la oberta durant tantes hores com sigui possible, i de donar suport, col·laborar i integrar les diferents propostes i activitats de la biblioteca en el claustre, es recomana que en els centres es pugui constituir una comissió de biblioteca escolar. Aquesta comissió podria estar formada per: el/la responsable o coordinador/a de la biblioteca, representats dels diferents cicles i/o departaments del centre educatiu, un/a representat de l’equip directiu, el professorat responsable de les TIC i audiovisuals del centre, i, si escau, un/a representant de les famílies, i un/a representant de l'alumnat.
A la pàgina Presentació de la Biblioteca.edu podeu trobar informació addicional amb
orientacions sobre la concepció, l'organització i el funcionament de la Biblioteca escolar.

Font: http://educacio.gencat.net/portal/page/portal/Educacio/InstruccionsCurs

El que tenim programat, presentat com a Projecte d'Innovació Educativa:

2008-2009
Setembre 2008
Se dóna a conèixer al professorat les normes d’ús i de préstec de la Bibliomèdia
S’invita a participar en l’elaboració del pressupost per a l’adquisició de materials de Bibliomèdia als diferents Departaments
En el Consell Escolar es dóna a conèixer a la comunitat educativa el servei de préstec de la Bibliomèdia i el seu horari

octubre
2008
Publicació del pressupost
Decoració participada de la Bibliomèdia
Renovació del Mural d’Invitació a la Lectura

novembre
2008
Ambientació nadalenca de la Bibliomèdia
Divulgació de les activitats nadalenques de la Biblioteca Pública “Trinitari Fabregat” d’Alcanar

desembre
2008
Exposició de nadales, poemes i cançons de Nadal
S’obsequia amb llibres alguns dels participants al Festival de Nadal 2006

gener
2009
Publicació a la Sala del Professorat de les noves adquisicions de la Bibliomèdia

febrer
2009
Renovació del tauler d’invitació a la lectura

març
2009
Edició del catàleg de materials de la Bibliomèdia en la xarxa local i Internet

abril
2009
Activitats de Sant Jordi preparades pel Departament de Llengües
Participació al concurs Poesia en Acció

maig
2009
Visita d’un escriptor o escriptora proposat pel Departament de Llengües
Dedicar una jornada a l’exposició i divulgació dels Treballs de Recerca realitzats per l’alumnat de 2n de Batxillerat del centre

juny
2009
S’estableix la normativa i horari d’ús de la bibliomèdia durant el Crèdit de Síntesi
Es lliura a la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat informació sobre les activitats del Crèdit de Síntesi perquè puguen donar una adequada orientació bibliogràfica

divendres, 27 de juny del 2008

dimecres, 25 de juny del 2008

CONTES ALTERNATIVA 1r D'ESO

COORDINACIÓ: Rosa Alegre

Tàrik era un noi que tenia 14 anys. Era alt i moreno, amb els ulls marrons. Era pobre i el seu somni era amb la caravana, i al final ho va aconseguir. Era valent perquè jugava al joc dels terbolins, al qual només ell s’atrevia a jugar. També era valent perquè va salvar la Laila d’un gran terbolí i va entrar a la ciutat de Targha, la de les veus mortes.

Quan en Tàrik va tornar a Jarraim va passar un any: ja tenia 15 anys.
De camí cap a casa seva es va trobar amb ell seu millor amic de la seva infantesa: era Hammadi.
-Tàrik! Aquí…! Aquí darrere!
-Hammadi, quant de temps! Com estàs?
-Estic bé, Tàrik, gràcies per preguntar. I tu, com estàs?
-Jo també estic bé, m’havia preocupat, quan vaig saber que te n’havies anat amb la gran caravana.
-Tàrik, vols vindre a la ciutat de Marràqueix? Tinc un treball de fuster. Véns?-D’acord, sí, vindré però primer vaig a visitar els meus pares.

Quan va arribar a casa, els pares estaven a punt d’acabar les sabates que sempre fan quan vénen els caravaners. Quan el van veure es van posar a plorar com a nens petits i van dir:
-Fill meu, has tornat. Gràcies a Déu.

En Tàrik estava molt content de tornar a la ciutat on vaig nàixer, però era el xiquet més alegre del món quan els seus pares van abraçar-lo al cap de tant de temps. Però els pares ploraven per una altra cosa, i era que l’oncle Salim es va morir de gran, és a dir de vell. Es va quedar uns quatre o cinc dies amb els pares i després va preparar la maleta per anar amb Hammadi a Marràqueix.
Quan se’n van anar, tot el poble estava darrere d’ells dient-los:

-Adéu! Que no us passi res! Vigileu! I totes estes coses.

Quan van arribar a Marràqueix, l’home que va proporcionar faena a Hammadi els va rebre amb un bon banquet de menjar i beguda.
Tairró, el fuster, va preguntar a Tàrik si també volia ser fuster, i clar ell no podia rebutjar l’oferta perquè no tenia diners i va dir que sí.

A l’endemà es van posar a treballar. En Tairró els ensenyava el taller, que era molt gran, hi havia molts treballadors perquè allí fan cadires, taules, barques…i moltes més coses.
A les tardes, en Tàrik, Hammadi i uns altres treballadors tenien festa, així que en Tàrik i en Hammadi anaven a visitar un poquet la ciutat.
La ciutat feia pendent i ells no estaven tan acostumats a pujar costeres, en canvi la gent de la ciutat pareixia que per ells no fes pendent, és a dir que estigués recta.

Van pujar un poquet més, van veure un castell, van pujar corrents i quan van arribar a dalt de tot estaven cansats, van intentar entrar i els guàrdies no els van deixar sense una autorització. Llavors se’n van tornar al taller. L’endemà ja van començar a treballar. En Hammadi feia les cadires i les taules i en Tàrik les venia.


Al cap de deu anys, la reina Fàtima va anar al taller i va comprar una taula i catorze cadires.
Quan en Tàrik la va veure es va quedar com una paret, es va enamorar de ella i no sabia què dir-li. Es va quedar tant de pedra que ella li parlava i ell no reaccionava. Fins que la reina Fàtima li va passar la mà per la cara.

-Perdó, perdó, què deies?- va dir Tàrik.
-He, he, he! Que graciós ets. Volia una taula i catorze cadires, per favor -va riure la reina.
-D’acord. Intentaré fer el possible i li portaré jo personalment si no li molesta.
-Tranquil, porta-les tu.

Quan se’n va anar, en Tàrik va arribar fins on estava en Hammadi i li va dir l’encàrrec que havia fet la reina Fàtima.
A l’endemà en Tàrik va agafar la taula i les cadires i se’n va anar cap al palau. Quan estava davant de la porta enorme que hi havia a l’entrada, va demanar permís als guàrdies per entregar la taula i les cadires que havia demanat la reina Fàtima.
Quan per fi estava dins del palau enorme, no sabia on anar. Al cap d’uns segons va baixar la reina Fàtima molt lleugera de roba perquè ella també es va enamorar d'ell quan va anar al taller de fusta.
Quan la reina Fàtima va arribar al final de les escales Tàrik li va preguntar:

-Reina Fàtima, on poso les cadires?

Ella li va indicar el lloc on havia de deixar-les. Després li va dir que vingués al seu costat i en aquell moment es va adonar que estaven enamorats un de l’altre.
Llavors cada dia venia i anaven al palau i de tant en tant anaven al bosc. Així durant un any. Al cap d’un any en Fàtima va donar el gran pas, que era donar-li compromís, i ell va acceptar. Es van casar i al cap d’uns cincs anys van tindre quatre bessons que es deien: Benjamí, Rabel, Habislam, Rashika.
En Tàrik i la Fàtima no podien apartar la vista dels nadons.
Al cap de vuit anys es van separar per problemes personals i en Tàrik s'en va tornar amb la seva família verdadera a Jarraim i amb la gran caravana.

Quan va arribar a casa, la seva família és va alegrar molt i el van abraçar molt fort. Van parlar tot el dia i li van preguntar per què havia tornat de Marràqueix. En Tàrik els va dir que havia tingut una aventura amb la reina de Marràqueix i van tindre quatre fills, després de vuit anys és van separar. El pare de Tàrik li va dir que no era guapa i que per això es van separar. Van començar a riure, però li va dir que no era per això, sinó per uns problemes. Llavors van parlar de Hammadi. S’havia casat i tenia un fill anomenat Mohamed. Llavors el pare va exclamar:

-Es diu igual que el teu avi.
-També té una xiqueta que es diu Hazna.- va afegir en Tàrik

Després d’una estona de conversa, la mare d’en Tàrik li va preguntar:

-I ara, què faràs? Continuaràs el teu somni d’anar amb la gran caravana?

Després d’un any amb la familia, en Tàrik s’ha pogut construir un carro i s’ha comprat dos cavalls per marxar amb la gran caravana.
Pel mig del desert es van trobar un terbolí molt gran i en Tàrik, com estava al mig de la caravana, va cridar molt fort.

-Què passa allí davant?
-Ens ataca un terbolí molt gran.- va respondre un home.

Tàrik quan va sentir allò va baixar del carro i va anar corrents davant de tot, quan el va veure es va espantar i va cridar tothom que estaven darrere els carros que no es moguessin.
Tàrik davant dels carros intentava passar pel mig del terbolí i quan tots es pensaven que en Tàrik estava mort, es va aixecar del terra i va continuar caminant fins que va trobar una ciutat que es deia la Mar blava. Allí, en Tàrik va conèixer l’amor de la seva vida. Una xica d’uns 19 anys que es deia Erika. Era una xica que tenia també el somni d’anar amb la gran caravana, igual que en Tàrik.

Després d’un any, quan en Tàrik i l’Erika es van conèixer molt bé, en Tàrik li va preguntar si es volia casar amb ell. Ella es va posar vermella perquè no sabia què dir i en Tàrik va insistir més dient-li:

-Tenim el mateix somni. Estem fets l’un per l’altre.

Ella continuava callada i en Tàrik gairebé es fica a plorar perquè no volia casarse amb ell, l’Erika també quasí comença a plorar. Després de 5 minuts, continuaven els dos mirant-se cara a cara i en Tàrik va reaccionar i li va dir abans de marxar:

-Et deixo pensar fins a les 8 de la nit. T’invito a sopar amb mi.

Quan en Tàrik se’n va anar, l’Erika va pensar que seria una tonta si no li deia que sí perquè era l’home de la seva vida.

Quan ja eren gairebé les 8 de la nit, en Tàrik es pensava que no vindria, però es va girar i la veure amb una falda i una camisa llarga i tota maquillada.

-Que guapa que estàs! - li va dir en Tàrik
-Tu també estàs guapo.- li va contestar tota il·lusionada.

Van entrar en un restaurant i van asseure’s en una taula per sopar. Quan ja era el moment de marxar, en Tàrik es va agenollar davant d’ella, va traure un anell de la butxaca i li va demanar si es volia casar. Ella, contenta, li va dir que sí. En Tàrik es va ficar molt content.

Al cap d’un any van tindre un fill que es deia Carles. Quan Carles ja tenia 6 anys va anar amb la seva mare i amb el seu pare amb la gran caravana. I allí la família d’en Tàrik van continuar la seva vida. I així es va acabar la vida d’en Tàrik, amb la seva gran caravana.

Àlex Nàstor, Andrei Muresan i Valer Moldovan 1r ESO B
*******************
TÀRIK

En Tàrik era un nen que tenia el somni d’anar amb la gran caravana. Anava vestit amb uns pantalons curts, un jersei de màniga curta i amb unes sandàlies de cuir.
Era un nen amb moltes fantasies. Li agradaven les històries del vell Selim i les dels caravaners. Era generós i valent, tenia molta paciència i no s’avergonyia per res.
Un dia el seu pare el va enviar al mercat a portar-li les sandàlies de cuir a en Mekub, un caravaner. En Tárik va decidir anar-se’n amb la gran caravana.

En Tàrik avui ha complert 14 anys. És un dia molt especial per a ell. La Laila i en Tàrik són més que amics: a la Laila li agradava en Tárik i a en Tárik la Laila.
Al principi del dia en Tàrik li demana a la Laila de sortir junts i és clar, la Laila li diu que sí.
Com a regal d’aniversari la Laila li proposa a en Tàrik de fer un viatge junts a un poblet que hi ha a prop.
La Laila li diu a en Mekub que ella i en Tàrik anirien de viatge a un poblet anomenat Abidos. En Mekub ja sabia que en Tàrik i la Laila s’estimaven. En Mekub va trobar que era bona idea, no hi havia cap perill i no podia passar res.
Fet i dit, en Tàrik i la Laila van sortir de la gran caravana amb un carro i van dirigir-se cap a Abidos.

Quan van arribar allà devia ser mitja tarda, en Tàrik i la Laila estaven una mica cansats. Van buscar una casa per allotjar-se, perquè aquell poble era un poble molt especial. El poble està darrere d’una muntanya verda amb moltes flors de molts de colors.

A l’entrada hi havia un portal enorme i només entrar ja es veien els colors tan alegres de les cases i de les flors. És una ciutat especial, ja que les cases són gratuïtes perquè com està al mig del desert no hi havia cap client i van pensar que si ho feien de bades, al menys vindria algú, encara que no guanyessin diners els amos d’aquell espai tan gran que ocupava la ciutat.

La Laila va pensar que aquell poble era l’ideal per a fer un viatge inoblidable. Van buscar una casa que estigués buida i van entrar a deixar les coses i tot el que portaven. Mentre buscaven la casa i ordenaven tot ja es va fer de nit i van decidir anar a dormir.
L’endemà, quan es van llevar de dormir, van visitar tot el poble de punta a punta, van anar a menjar a un restaurant, van comprar unes figuretes per a recordar aquest viatge, fins i tot van comprar dos collarets, però no normals sinó que eren especials: el collar de la Laila tenia mig cor, i el d’en Tàrik també tenia mig cor, però l’especial d’aquets collarets era que els mitjos cors dels dos collars coincidien quan s’ajuntaven.

Ells estaven mol contents perquè semblava que estiguessin dins d’un somni, encara no es creien que estaven vivint una aventura real.

A la tarda van començar a fer les maletes per a l’endemà tornar a la gran caravana. Mentre preparaven tot la Laila li va preguntar a en Tàrik:

-Trobes que estarem junts tota la vida ?
-Si fos per mi jo voldria viure amb tu passés el que passés. - va contestar en Tàrik.

Quan van acabar de preparar tot l’equipatge, en Tàrik va dir:

- M’agradaria que ara es parés el temps.
-I a mi. - va afegir la Laila.
A la nit van anar a sopar a un altre restaurant que estava al centre d’Abidos. El restaurant tenia els vidres de les finestres en forma de cor, les taules eren redones i les tovalles eren blanques i per damunt hi havia pètals de roses roges. Al damunt de la taula hi havien dos espelmes i un ram de flors. Quan van entrar al restaurant es van quedar al·lucinant. El menjar el van trobar mol bo i el servei mol bé.
Per mala sort era de nit i l’endemà ja tornaven amb la gran caravana i aquells moments de glòria ja s’acabaven. Quan van acabar de sopar van anar a l’hotel a dormir.

L’endemà van agafar-ho tot i es van posar de camí dirigint-se a la gran caravana. A la tarda van arribar a la caravana, estaven un poc cansats per haver fet un viatge molt llarg i sense parar, però quan van arribar era fosc i van decidir parar i l’endemà seguirien el camí.
En Mekub els va preguntar:

- Us heu divertit ?
- Sí!- van contestar alegrement.
- Espero que estigueu contents i que sempre recordeu aquest viatge. – va afegir en Mekub il·lusionat.
- Ara contaré una història que vaig viure jo. -va dir en Mekub.

Quan jo tenia quinze anys, anava amb la gran caravana només amb el meu pare, ja que la mare va morir en nàixer jo. Aquell dia va vindre una noia que es deia Anna, era molt guapa i el seu rostre era brillant. Era alta i prima, els cabells eren rossos, llargs i brillants, els ulls blaus com l’aigua de la mar, les cames eren llargues i perfectes i aquell dia portava un vestit roig de tirants que li anava per damunt els genolls. Aquell dia vaig decidir de saludar-la i conèixer-la. Vam estar parlant tres hores i jo em divertia molt parlant amb ella. Vam dormir junts i l’endemà va dir:
- Me’n vaig al meu poble.
Jo em vaig quedar un poc parat, però no vaig poder aguantar que se n’anés. Ella em va dir que vindria, però encara no ha tornat.

En Tàrik i la Laila van coincidir a comentar que aquella història era molt trista i que en Mekub havia patit molt.

Al cap de sis mesos en Tàrik i la Laila encara s’estimaven, però aquell dia les coses van canviar. Aquell dia al matí va arribar una dona ben bonica, amb un fill. La dona es dia Anna i el fill es deia Mateu.
Quan en Mekub va veure l’Anna, va recordar alguna cosa, però no acabava de recordar-la. La Laila quan va veure en Mateu el va trobar especial, més especial que en Tàrik, i va començar a sentir alguna cosa per ell.
En Mateu era alt i prim. Era ros, amb els ulls blaus i brillants com el mar. Els llavis els tenia fins i no molt grossos. El cos estava ben musculat i tenia abdominals. En Mateu quan va veure en Tàrik va pensar que devia ser prou simpàtic, així que va decidir que es farien amics.
En Tàrik i en Mateu van decidir dormir a la mateixa tenda, i així es podrien contar històries.
En Mekub no recordava què tenia l’Anna d’especial. A la nit l’Anna també va decidir de conèixer en Mekub, ja que l’Anna també va trobar que el nom li recordava alguna cosa però encara no ho recordava ben bé.
L’endemà, quan l’Anna es va llevar el primer que va dir va ser:

-Mekub, vine un moment.
-Què vols ?- va dir en Mekub tot estranyat
-Jo a tu ja et coneixia, no és la primera vegada que et veig.
-No, tampoc és la primera que et veig jo.
-Tu no seràs aquell xiquet que vaig conèixer a la gran caravana quan érem petits?
-Sí, ja ho recordo tot- va dir en Mekub, molt alegre.
En Mekub i l’Anna recordaven els vells temps i l’Anna va dir que ja no se’n tornava més, que es quedava a la gran caravana per sempre.
La Laila li va dir a en Mateu que ella el trobava molt interessant. En Mateu també trobava guapa a la Laila.
La Laila va dir a en Tàrik que ja no l’estimava i que ja no volia sortir més amb ell, la Laila li va donar el collar que es van comprar a Abidos perquè no volia recordar-lo. En Tàrik es va quedar com una estàtua.
L’endemà va arribar una carta del pare d’en Tàrik que deia :

Fill meu ho sento molt, però el que et vaig a dir és una mala notícia. Hauràs de tornar a Jarraim perquè la teva tieta i el teu tiet es casen i hauries d’estar a la seva boda. Com només falta un mes perquè la gran caravana arribi a Jarraim i la boda es d’aquí un mes i mig, podràs quedar-te o venir. Com tu vulguis.

Moltes abraçades de la teva mare i el teu pare.
Cuida’t

Al cap d’un mes la gran caravana va arribar a Jarraim i en Tàrik es va quedar. La Laila quan ho va saber, se’n va alegrar.
Van passar tres dies i la gran caravana ja havia sortit cap al nord.
En Tàrik va conèixer una noia que es deia Aroa. Van decidir que com s’estimaven que sortirien junts i el collaret de la Laila li va donar a l’Aroa.
En Mateu i la Laila també van sortir junts i en Mekub i l’Anna també.

En Tárik va quedar content d’haver conegut una noia com l’Aroa.

Maria Sancho i Cristina Martinez, 1r ESO B
************************



Estem enmig del mar, en una forta tempesta. És fosc, els núvols són grans i grisos, plou a bots i a barrals. Cauen uns llamps que esgarrifen, trona i fa molt, molt fred. Les onades són grans, altes i fortes. Estem atemorits. No sabem què fer ni on anar. No ens queda menjar, solament una botella d’aigua i un paquet de galetes mig trencades. He començat a recordar com havíem arribat a aquesta terrible situació.

Tot va començar el 23 de juny, el dia del meu aniversari. Jo sóc el Guillem. Tinc 16 anys i sóc alt i prim. Porto un pírcing a la cella. Sóc molt valent, decidit i sincer.
Vaig estar assajant amb els meus amics Enric, Sergi, David, Pau, Joan i Marc, fins a les dos del migdia. Quan vaig arribar a casa vaig anar a deixar la guitarra a la meva habitació. Damunt del llit vaig trobar un paper que deia:

Quan vegis aquesta nota, vés corrents fins al port.
Allà t’espera una gran sorpresa!
No tardis!!!
Besets de la teva estimada germaneta que t’estima tant!!

Vaig agafar la gorra i la moto i vaig anar al port.
Quan vaig arribar-hi em vaig trobar amb els meus pares Ismael i Jèssica, amb la meva germana Clàudia, amb els meus amics i uns quants veïns que estaven davant d’una preciosa barca. Aquesta era bastant gran. Era de color blanc i negre, tal com jo desitjava des de quan era petit i anava a pescar amb el meu pare per la costa.
El meu somni des d’aleshores era fer un gran viatge.
Ara ja tenia la barca, solament em faltava el viatge per acabar de complir el somni.

La barca tenia un cartell que posava:
PER MOLTS ANYS, GUILLEM!!!
Em vaig emportar una agradable i enorme sorpresa.
A la tarda vam quedar tots al “garito” per a celebrar el meu aniversari.
Quan ja hi érem tots, ens vam asseure al terra i vam començar a imaginar les aventures que podríem viure amb aquella meravellosa barca.
Vam decidir que a les dotze d’aquella mateixa nit agafaríem la barca i ens n’aniríem ben lluny, però no sabíem ben bé on.

Finalment va arribar aquella tranquil·la nit de divendres amb un mar tot pla i amb una gran i bonica lluna plena. Vam pujar a la barca i vam salpar.
Vam estar tota la nit contant-nos històries de por. Quan ens vam adormir eren les cinc de la matinada.

Era un dia assolellat, però no feia molta calor. A les nou jo ja estava despert i no se’m va ocórrer res més que agafar la guitarra i començar a tocar molt fort. Tots els meus amics, menys el Marc que era el més dropo, es van despertar d’un salt i em van dir:

-Estàs boig! Ets un gamberro.

Jo vaig passar d’ells i me’n vaig tornar a dormir. Quan ens vam despertar, ja era 25 de juny. Quan vam anar a agafar el menjar per a berenar ens vam adonar que solament quedava un paquet de galetes i dues botelles d’aigua.
Aleshores es va despertar el Marc i va dir:

-El berenar estava molt bo.

De poc el vam matar. Però ara el mal ja estava fet. Estàvem desesperats i com no sabíem què fer ens vam ficar a tocar i a cantar, com si no passés res.

I ara ens veiem immersos en aquesta maleïda tempesta. Estem fent tot el possible perquè no ens passi res ni a nosaltres ni a la barca. Cadascú s’encarrega d’una tasca: el Sergi i el David de pujar i baixar les veles, el Pau de mirar sí troba algun altre vaixell o terra, el Marc i el Joan de tirar els poals d’aigua perquè no s’inundi la barca i l’Enric i jo de portar el timó.

La nit està passant molt lenta. Estem molt cansats.




Per fi, la tempesta s’ha calmat. Ara ja no plou, no trona, no cauen llamps, no és núvol, solament fa vent. No tenim ganes de fer res, solament dormir, descansar i menjar. Com que no tenim menjar ens hem posat a pescar amb les canyes velles del meu pare. Hem pescat un peix molt petit que se l’ha menjat tot el Joan i a mi no me n’ha donat.


Un fort crit m’ha despertat. És el Pau que molt alegre ens ha explicat que ha vist una meravellosa illa. Jo, corrents he agafat el telescopi i l’he observat. És una illa amb una platja d’immensa sorra blanca, amb un sol bonic, gran i radiant que il·lumina l’aigua cristal·lina i blava. He despertat a tots els altres. Tots s’han despertat.

Ràpidament hem avançat cap a l’illa. Tots estem intrigats i emocionats. En arribar-hi hem pogut observar aquell magnífic paisatge de més a prop. Aquella immensa platja blava que brilla sota el radiant sol, és preciosa.

Després de la immensa sorra blanca es veuen les altes i boniques palmeres on es troben els cocos. A mesura que ens apropem anem veient coses cada vegada més estranyes. Ningú està espantat excepte el Joan, ja que no li agrada gens aquesta situació.

Com tots tenim molta gana, ens hem dividit en dos grups per buscar menjar. Al primer grup anem el Pau, l’Enric, el David i jo. Al segon grup van el Sergi, en Joan i en Marc.


El meu grup ha sigut el primer d’arribar. Ens hem posat en una gran pedra i hem deixat el menjar: quatre cocos, dos plàtans i tres kiwis.
Al cap d’una estona han arribat els altres, que han agafat exactament el mateix que nosaltres, simplement perquè ens han seguit. Ens ho hem menjat tot ràpidament. En acabar s’han quedat tots adormits excepte jo, i me n’he anat explorar l’illa. Mentre he anat caminant m’he trobat una gran girafa, una granota, insectes...

He sentit un estrany soroll darrere d’un petit arbust. M’hi he acostat. És un cérvol que beu l’aigua d’un llarg riu amb un petit pendent i de gran cabal que desemboca al mar. El cérvol, en veure’m, ha fugit i jo m’hi he apropat per beure. L’aigua és fresca, està molt bona. M’he tret la roba i m’he tirat al riu per refrescar-me, ja que fa tres dies que no em dutxo. Quan ja me n’he cansat he tornat amb tots els meus amics, per comunicar-los el descobriment d’aquell riu.

Mentre tornava he sentit uns crits que demanaven auxili. Pareixien els del Marc. He anat corrents per veure què passava. El persegueix un grup d’abelles. He arribat tard, les abelles ja li han picat i li han sortit unes petites taques roges amb alguns piquets.

He despertat a tots els altres, que estaven adormits i tots junts, l’hem portat al riu. En arribar-hi, tots ens hem acabat banyant, fins i tot se’ns han arrugat els dits. Quan hem acabat de banyar-nos s’ha començat a fer fosc.

El David i el Sergi han encès una gran i meravellosa foguera, que ens il·lumina i ens dóna calor en aquesta nit tan fosca i freda. Tots, excepte en Joan que està cansat, hem començat a ballar, a saltar, a jugar i a cantar al voltant de la foguera. Poc a poc ens hem començat a parar i a gitar.


Els primers que s’han despertat han sigut el Pau i l’Enric, que s’han posat a cantar per fer-nos emprenyar, i al final ho han aconseguit. Ens hem despertat tots ràpidament. Però no ens hem pogut enfadar molt, perquè en despertar hem vist que l’esmorzar ja estaca preparat. Quan hem acabat de menjar-nos els cocos que hi havia per esmorzar, hem anat al riu.
L’Enric ha tingut una gran idea: agafar dos troncs que hi ha a la vora del riu, i tirar-nos pel pendent del riu fins a la desembocadura del mar. Tots ho hem provat i ens ho hem passat molt bé tot el matí.

Tornant cap a la pedra ens hem trobat set noies molt guapes. De seguida hem anat a presentar-nos, el primer a sigut el Pau, que és el més directe.
L’Anna és prima, no és molt alta ni tampoc molt baixa i de cabell i de pell és morena. L’Alba és prima, un poc baixeta, castanya i porta unes ulleres de color lila. L’Ariadna és prima, bastant alta i amb els cabells llisos i rojos. La Victòria és prima, molt alta i rossa. La Rut és prima, ni molt alta ni molt baixa i té els cabells llargs i negres. Porta unes ulleres negres. La Marta és prima, bastant baixa i morena. La Jahel és bastant prima, una mica alta i té els cabells ondulats i castanys. Porta unes ulleres blanques.

Totes vesteixen uns texans curts, però cadascuna un color de samarreta de tirants diferent. L’Anna la porta blanca; l’Alba, lila; l’Ariadna,roja; la Victòria, taronja; la Rut, verda; la Marta, blava, i la Jahel, rosa.

Són de Sant Carles de la Ràpita i també s’han perdut.


Després de menjar ens han acabat d’explicar la seva història, la seva vida. Llavors les hem convidat a venir a banyar-se amb nosaltres al riu, però no han volgut i se n’han anat de seguida sense dir adéu.

Tots parlem del mateix, les precioses noies que hem conegut, menys el Joan que està molt callat.
En arribar al riu, li hem preguntat què li passava. Ell ens ha explicat que no es creu la història d’aquelles noies. Que no pot ser que aquelles noies estiguin tant tranquil·les, amb la roba tan neta, i que no vulguin venir-se a banyar al riu. Que són sirenes.

Quan ha acabat d’explicar-nos-ho, hem callat durant uns segons i hem esclafit a riure.

-Mires massa pel·lícules!!!!!!!!- ha dit el David.

El Joan s’ha sentit ofès, i ens ha dit que aquesta nit les convidaria a sopar i ens ho demostraria.

Ell se n’ha anat corrents per avisar les noies i nosaltres ens hem quedat sorpresos per la seva estranya reacció.

Les noies van precioses, cadascuna porta un vestit diferent però casualment del mateix color que les samarretes que portaven quan les vam conèixer. És molt estrany, però això no importa. Estem tots molt contents de la seva presència menys el Joan que es mostra nerviós. Tots estem esperant la reacció del Joan.

Finalment, ha arribat el Joan. Està assegut al costat de la Rut i quan ha anat a agafar el got li ha caigut a sobre de la noia. Totes les altres noies han pegat un crit que ens ha ensordit. De sobte la noia s’ha convertit en una preciosa sirena. Tots hem callat i en Pau ha dit:

-Són sirenes, en Joan tenia raó!

Les noies ens han explicat tota la història vertadera i el motiu pel qual no ens ho havien explicat abans i també ens han demanat que no ho contéssim a ningú. Les hem perdonat i els hem dit que es quedin a dormir amb nosaltres. Tots s’han quedat excepte la Rut i el Joan que se n’han anat a parlar. Segurament per disculpar-se.

Quan ha arribat en Joan, molt trist, m’ha explicat que li ha demanat de sortir a la Rut, però aquesta li ha dit que ella també l’estimava però no podien sortir junts perquè ell se n’aniria i no es tornarien a veure mai més. Jo li he dit que no passava res, que quan tornaria a les Cases coneixeria més noies i s’oblidaria de la Rut. I també li he confessat una cosa: m’agrada la Jahel.

Quan ens hem aixecat ens hem dividit en dos grups: en el primer grup van la Marta, el Marc, l’Ariadna, el David, l’Alba, el Sergi i la Rut, que són els encarregats d’arreglar la barca.
En el segon grup van la Victòria, el Pau, l’Anna, l’Enric, la Jahel, el Joan i jo, que som els encarregats d’anar a buscar menjar i aigua.

Mentre estava agafant aigua he vist com la Victòria i en Pau es besaven. Després he vist com l’Anna i l’Enric s’abraçaven fortament. Llavors m’he decidit a fer-li un sobtat petó a la Jahel per mostrar-li el meu amor. Ella m’ha contestat amb un altre petó per demostrar-me que ella també m’estima.

Finalment ha arribat l’hora del comiat. Cadascú s’ha acomiadat a la seva manera: uns amb un petó i els altres amb una forta abraçada. El que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el petó que li ha fet el David a l’Ariadna i el que li ha fet Sergi a l’ Alba.

Els hem promès que l’any que ve tornaríem i que mai les oblidaríem.


En arribar a les Cases tots ens estaven buscant. En veure’ns ens han vingut a abraçar i a clamar. Tots estaven contents de la nostra arribada. Sobretot la Clàudia, la meva germana, que ens enyorava molt a mi i a tots els meus amics.


En resum, aquest estiu hem viscut una gran experiència: hem après a sobreviure sense ningú que estigui sempre al nostre costat. Hem conegut unes meravelloses noies. Ens hem enamorat, com no ho havíem fet mai.


Anna Sancho i Jahel Queralt, 1r ESOC

**************************************
TU I JO, SEMPRE JUNTS



Us contaré la història que em va passar fa uns anys.

Jo em dic Paloma i tenia 12 anys quan la meva amiga Xaneva em va dir que no em podia acompanyar a casa, perquè deia que havia d’anar a comprar per a la seva mare. La Xaneva era la meva millor amiga, a part de la Clàudia. Tenia els cabells tintats de roig, la seva cara era rodona com un préssec, era molt tafanera, però tot i això ens ho passàvem molt bé juntes. La Clàudia tenia els ulls verds, la seva cara també era rodona.
Quan nosaltres començàvem a xerrar sobre si estàvem grasses, ella ens deia que teníem un cos “danone”.
En fi, erem una colla super unida.
A mi m’agradava un noi anomenat Èric. Els seus ulls eren blau cel i el seu cabell era torrat com la castanya. El seus llavis eren sucosos com un “donuts” i la seva pell era fina com una ploma. El seu rostre ens mostrava que era sexi i atractiu.

Bé, com deia, em va tocar pujar tota sola cap a casa, i de sobte vaig veure que l’Èric s’acostava cap a mi. Va començar a parlar amb mi i jo em vaig posar roja, però jo també anava parlant. Aquell dia ens vam fer molt amics. Llavors quasi tots els dijous pujàvem junts. Un dia, sense esperar-ho, em va demanar ser la seva núvia. No ho podia creure!
Anàvem junts a tots llocs.
Un dia en concret, el 13 de juny, vam anar a la platja. Quan ens vam adonar que les ones eren grosses, vam decidir fer surf. Al cap d’una estona que portàvem dins de l’aigua, l’Èric va xocar amb una roca i la vam anar a veure.
Al cap d’uns segons ell va desaparèixer com per art de màgia. Jo, en veure que no tornava, em vaig asseure damunt la tovallola i em vaig posar a plorar.

La gent no em creia quan els ho explicava.
Vaig estar tot un mes deprimida sense res que em consolés, les meves amigues em van donar tot l’ajut que van poder, i em van intentar fer feliç en tot moment, però no va ser suficient.

Al cap d’un temps, em vaig presentar a uns càstings de ball per a ser professora en tots els estils. Era un dia fantàstic, genial, només faltava ell ...
Les seves mans, els seus llavis, ...
I en pensar tot això, em vaig posar a plorar. Va venir en Martí, un noi a qui jo sempre havia agradat, però jo sempre li deia que no. Ell em va consolar, però també li va dir tot a la meva mare, i vam discutir:

- Filla, no pensis més en l’Èric. Ell et fa mal, podries fer cas a Martí, ell no està mort.

Això em va arribar al cor, i vaig contestar-li:

- Mare, tu no saps el que jo estic sentint, i ja que m’has fet recordar que ell ja no està, aquesta nit aniré i dormiré al costat de la roca on ell va desaparèixer.
-No pot ser!! Jo no he criat una filla perquè vagi tan desesperada per la vida, o per un príncep que s’ha convertit en granota!!
- Doncs, si guanyo la competició aniré i faré el que he dit i res m’ho impedirà.

Al cap d’unes hores, jo estava a l’escenari mentre donàvem les votacions:

- Senyores i senyors, us presentem la nova mestra de l’any en aquesta competició de ball, en la qual tots podem aprendre a ballar. Ella és Paloma.

Quan ja m’havien entregat el diploma per anar a ensenyar a la millor escola del país, vaig sortir i vaig anar a la platja. Em vaig gitar al costat de la roca, la vaig tocar i em vaig adormir. Quan em vaig despertar:

- On està la roca? On està la platja?.

El meu cap tenia un munt de preguntes sense resposta.
El paisatge era fosc i humit, ja que l’aigua de la font on estava banyava tot el paisatge. Era molt fosc. Només hi havia la llum de la lluna que il·luminava les cases totes despintades, i les que estaven pintades eren amb colors molt apagats. Era un paisatge trist, inanimat, solitari, antic, no sabia on estava.
D’un carreronet apartat d’aquell lloc va sortir una noia, anomenada Carla. Se’m va acostar a poc a poc. Anava vestida amb un parell de draps vells i unes sandàlies d’autèntics romans.

- Hola, sóc Carla. Fa 10 anys que estic aquí, soc aquí des de l’any 2000, ara tinc 29 anys. - Va dir amb un to de saviesa.

- Què?? Jo no entenc res! - Vaig dir sorpresa i a la vegada un poc enfadada.

- N’estic farta, oh! He d’explicar-ho tot a tots els que arriben?? - Va dir Carla amb un to desagrable.

- Com que a tots els que arriben?

- Bé, primer et posaré roba d’aquesta època per passar desapercebuda i després t’ho explicaré tot.

- No, primer m’ho expliques!! - Vaig dir mig enfadada.

- D’acord, d’acord. Anem al casal de la ciutat, allí t’ho explicaré tot. Ara et deixaré en una de les cambres que tenim, que serà com si fos la teva casa.

- Perdona, però no t’ho estaràs inventant tot, veritat? - Vaig dir amb cara de no entendre res.

- No. - Va dir amb tota seguretat.

- Doncs llavors, coneixeràs l’Èric. - Vaig preguntar intrigada.

- Com no el podria recordar!! Ell va ser el que va fundar aquest casal.

- I on està? - Vaig preguntar tota emocionada.

- Ara viu al palau, des de fa vuit anys, que va ser quan la reina Maria i el rei Alexandre el van adoptar.

- Demà m’hi podràs portar? - Vaig dir, perquè tenia molta sonn, encara que tenia moltes ganes d’anar-lo a veure.

- Ell ve tots els matins, si vols li dic que s’esperi.

- No, quan arribi em véns a cridar, ara vaig a dormir.

- D’acord, que descansis bé, segur que ens farem bones amigues.

- Es clar que sí!

- Doncs me’n vaig. - Em vaig aixecar i em vaig dirigir cap a l’habitació.

En arribar a l’habitació, no em vaig fixar en res perquè estava molt adormida. Em vaig llevar la roba, em vaig quedar amb roba interior i en tocar el llençol de seda em vaig adormir.

-Toc, toc!! Toc, toc!!

-Mmm!! - Estava estirant-me.

-Toc, toc!! - seguia insistint.

- Qui hi ha?

- Sóc jo, la Carla!! L’Èric està aquí!!

Em vaig aixecar tan de pressa que no vaig ni adonar-me que anava en roba interior!!

Vaig obrir la porta i ens vam matar a petons.

- Ja veig que teniu moltes coses per dir-vos, així que me’n vaig. - Va dir la Carla.

Així que tan sols sortir la Carla per la porta, vam anar cap al llit i ens vam entregar amb tota la passió del món. I després ens vam adormir abraçats. Quan ens vam aixecar vam anar cap al restaurant del casal i em va contar algunes coses:

- Paloma, d’aquí dos dies m’hauria de casar, però no estimo la Candy, que és la futura reina del país de Claloxa. Però tu tranquil·la que no em casaré amb la Candy, vine el dia de la boda si us plau.

- No pot ser!! Que ja no m’estimaves, estaves decidit a casar-te amb ella??

-No, jo mai m'hauria casat amb ningú més que tu.

-D’acord, ho sento per dubtar!! És que tant de temps sense veure’t...- Ens vam estimar i vam dinar.

El menjar feia una pinta de bo que en mitja hora ja ens l’havíem acabat tot. Eren una espècie de canelons i de segon plat carn rostida. Cada dia al restaurant del casal feien un menjar diferent. Vam passar tot el dia junts pels carrers d’aquella ciutat. A la nit em va dir que ens havíem de separar perquè els seus pares no sabessin res.

El dia següent va ser igual que el passat. I va arribar el dia de la boda. Jo vaig entrar per la porta. L’església estava tota adornada amb una mena de pintures de molts colors. Es notava que eren politeistes, perquè hi havia molts altars i cadascun amb un déu diferent. Les noies anaven tapades amb un mantell al cap, i un altre al cos. Portaven una faldilla llarga fins als peus, però era de molts colors.

Al mig hi havia un passadís molt llarg, en mirar al final es veia una noia tota vestida de blanc. Portava un vel molt llarg, que aguantaven uns nens petits. No hi havia dubte, era la Candy. Amb uns cabells llargs i uns rínxols rossos. Al seu costat estava ell, Èric, amb el seu cos ben plantat i un vestit elegant de color gris. Lluïa un cabell castany brillant com sempre. De sobte vaig veure com tota la gent s’asseia, i jo em vaig asseure al banquet de més darrera on no hi havia ningú.

En pocs instants el silenci regnava en aquell lloc i el capellà comença a dir:

- Candy, vols a Èric com a legítim espòs per estimar-lo i respectar-lo fins que la mort us separi?

- Sí, hi, hi, hi! Res em faria més feliç! - Va dir amb un to d’alegria i de mimada.

- Èric, vols la Candi com a legitima esposa per estimar-la i respectar-la fins que la mort us separi?

- No, jo mai em casaria amb tu, Candy.

La Candy va començar a xisclar com una boja. Mentrestant l’Èric va girar la cara i va començar a escampar per tota la multitud la seva mirada, fins que la va parar en mi. Ell va començar a córrer cap a mi i jo cap a ell. Tota l’església va quedar en un complet silenci, com si s’hagués aturat el temps. Nosaltres ens vam abraçar. La Candy em va mirar amb ulls de venjança.
Tot seguit el rei Alexandre va apropar-se’m, jo em vaig agenollar com un acte de reverència. La gent va començar a murmurar ( - Qui és aquesta noia? ) se sentia dir.
El rei va ordenar que tots els que estiguessin en aquella església anessin cap a les seves cases. Dos homes corpulents em van agafar, un per cada braç, i em van portar a un lloc molt gran. El rei i la reina es van asseure al tron, el rei portava una capa roja i anava vestit de color gris, donava una aspecte d’admiració. La reina, per altra banda, portava un vestit d’allò més bonic, amb un collar ple de perles que brillaven als ulls. El rei es va aixecar i va dir:

- Noia, qui ets tu que apareixes de sobte i enamores el nostre fill, que mai l’ha enamorat ningú?

Jo, que ja em feien mal els braços, els vaig contar la meva història.
Ells, en acabar, pareixia que m’havien comprès. Pareixia que l’Èric també els ho havia contat, però ells no el creien perquè no tenien proves, però ara que jo estava no deixarien que la Candy s’imposés. Al cap d’uns dies jo ja vivia al castell, però la notícia més esperada va arribar. Els pares de la Candy van decidir fer una guerra contra el nostre regne, per haver deixat que la Candy fes el ridícul davant de tot el regne. Al cap d’uns dies tot el regne estava disposat a lluitar per nosaltres, però el regne de Candy (Claloxa) estava totalment en contra.

La guerra va començar, ningú estava obligat, però tots van anar per tot el que l’Èric havia fet per ells. Les dones cuidaven els seus homes i nens. Els homes lluitaven per l’Èric i perquè la Candy, per una vegada en la vida, no pogués aconseguir el que volia, perquè sempre havia sigut una noia ben mimada.

La guerra va durar una setmana, vam guanyar, però una notícia molt inesperada em va posar més que trista. L’Èric estava a punt de morir. No el portarien fins aquí dos dies. El primer dia ja era una eternitat, vaig estar tot el dia tirada al llit sense saber què fer, i el segon dia va ser igual. El tercer dia abans d’arribar, ja em van comunicar que l’Èric tenia les hores comptades, però jo no perdia l’esperança.

Ell va arribar, quatre homes el portaven en una llitera, i el van deixar en la seva habitació perquè acabés els seus dies. Aquella nit ningú volia entrar a la seva habitació, deien que així estaria més tranquil. Però jo no hi vaig fer cas. Vaig entrar a l’habitació en silenci i vaig tancar la porta, vaig seure a la cadira del costat del llit i vaig començar a dir tots els bons moments que havíem passat junts, un munt de coses que ens agradaven, quant l’estimava!, etc. I així em vaig adormir.
Encara no m’ho puc creure, en despertar vaig veure la seva cara davant meu. Resulta que totes aquelles paraules que vaig dir, el van fer reviure. Tots vam fer festa mentre el regne de Claloxa es va tornar molt trist, i la Candy no parava d’exigir als seus pares, però ells ja havien après la lliçó. No li havien d’haver donat tot el que ella volia, perquè així no hagués sigut tan egoista.

Allí jo vaig preguntar com sortir d’aquell món, i la Carla em va explicar que cada 10 anys, el dia 30 de juny, a les 12 de la nit s’obria la porta de la font, i tornaves al món vertader. Faltava només un dia perquè tots els que havíem entrat tornéssim a sortir. La nit següent tot eren abraçades, estimades, però vam fer una festa d’allò més gran, hi havia de tot, menjar, música, etc.

Es van fer les 12 de la nit i tots estàvem entusiasmats. De cop, s’obrí la porta i començà a sortir un munt de llum de l’altra banda, que s’encén i s’apaga, ens vam acomiadar de tots i ens en vam anar.

Les llums eren les del far, i amb un puf!!! La porta va desaparèixer. En veure’ns tots els del poble vam fer festa durant molt de temps per celebrar la nostra arribada.

Però això sí, si ningú ha dit res sobre aquell món, que em va “pillar”, i després em va tornar l’alegria de viure.

Ara estic aquí, a l’escriptori de casa meva descrivint la meva història que ha demostrat que l’amor vertader guanya tots els obstacles.

Clàudia Garcia, Xaneva Moreno i Lorena López, 1r ESO C
*************************************
En Tàrik era un noi d’uns 13 anys, que vivia amb la seva família, al Desert del Sàhara, en un poble que es deia Jarraïm. Un dia, en Tàrik va construir una avioneta, amb fusta i pells del seu pare. En Tàrik sempre estava a casa i s’avorria molt, va decidir agafar la seva avioneta per no avorrir-se. En Tàrik va sortir de casa amb la seva avioneta i molt de menjar, per si l’avió es pogués enlairar i anar-se’n a viatjar pel món. En Tàrik estava cansat perquè havia caminat molt i havia de portar l’avioneta. Va trobar uns terbolins i va provar si l’avioneta es podia enlairar, però no va ser així, va anar caminant, caminant i al final va trobar el geni de sorra (terbolí gegant). Va entrar al terbolí i l’avioneta es movia molt i s’enlairava lentament. El vent va pegar un buf molt fort i l’avioneta es va enlairar, ell vivia un somni fet realitat, volar.
Després d’uns dies volant, va aterrar al mirador d’Alcanar. Allí no sabia on anar. Va baixar de l’avioneta per a veure un lloc on aterrar, al final va aterrar al pati del institut IES “Sòl-de-Riu”.
Eren les 11.15 h del matí d’un dilluns que feia molt bon temps. Al cap d’un quart d’hora van sortir tots els estudiants de l’institut. Van veure una avioneta i tots els estudiants es van quedar bocabadats.
Al cap d’una estoneta van vindre tots els mestres del institut i li van preguntar què feia ell allí, i com que ell no contestava, el director va fer vindre a tots els alumnes estrangers del institut, i l’únic a qui va entendre va ser a Anwar.
-Com és que has aterrat aquí?- li preguntà el director.
-He aterrat aquí perquè no hi havia més llocs al poble- li contestà en Tàrik traduït pel Anwar.
-Doncs això no és un aeroport, és un pati!!! Vés-te’n o cridem la policia- va dir el director.

Però els alumnes de 1r ESO-C li van dir a en Tàrik:
-No te’n vagis!!!, si et quedes a viure t’ensenyarem català- van cridar tots a l’hora.
Llavors va tocar el timbre, i se’n van anar tots a les seves classes respectives. La classe de 1r C va ser seguida per en Tàrik. La mestra de català el va veure i com que no l’entenia el va fer anar a l’aula d’acollida.
A les 14.00 van sortir tots els alumnes del institut, i en Tàrik anava buscant els seus companys, i quan els va trobar, ells li van fer una cabana. Mentre estaven construint la cabana, va vindre la policia i els van preguntar:
-Què feu construint aquí una cabana, nois i noies?- va preguntar l’agent Rambo.
-Aneu-vos en d’aquí o us tirarem pedres!- van cridar els nens.
El policia es va dirigir a la cabana i els nois van començar a tirar-los pedres. Un policia va tindre tant mala sort, que una pedra li va tocar a l’ull i li va trencar les ulleres. Els policies se’n van anar i els nens van continuar construint la cabana.
Quan els policies van arribar a l’ajuntament, es van adonar que un altre policia es queixava de mal, perquè s’havia clavat un clau al cul. El van acompanyar al metge i li van ficar quatre punts.
Quan els policies van tornar amb reforços, els nens ja havien acabat la cabana i pel voltant l’havien protegit amb algunes trampes. Un d’ells va caure dins d’un forat, un altre li havia caigut un poval ple de fem, i a un altre li va caure una dotzena d’ous al cap. I se’n van tornar a l’ajuntament.
Al matí següent, en Tàrik estava esperant a les portes de ferro de l’institut els seus companys. Quan van arribar, en Tàrik els va saludar, ells van córrer cap a ell, i li van preguntar com li va anar la nit a la cabana.
Llavors va tocar el timbre per a entrar. En Tàrik se’n va anar a l’aula d’acollida i els altres alumnes se’n van anar a la classe de dalt.
Al pati els alumnes li van preguntar moltes coses. Quan es va acabar el pati tots van anar al gimnàs a fer gimnàstica amb Joan Carles. Quan van finalitzar la classe, se’n van anar a fer matemàtiques amb la Natatxa.
Quan van sortir tots, i com que ja quasi era estiu, van anar a l’ajuntament a preguntar si hi havia treball per a en Tàrik. En van trobar un, de repartidor de publicitat.
Després que en Tàrik treballés així durant tres mesos, va aconseguir 300€. Després els va dir que se’n volia anar a Jarraim amb els seus pares, i volia preguntar-los si vindrien amb ell a Alcanar.
I així ho va fer, un cap de setmana va preparar-se l’avioneta per a volar fins a Jarraim, i anar-se’n volant. Després de dues setmanes en Tàrik va tornar amb els seus pares que eren unes persones bastant joves.
En Tàrik i els seus pares van anar a una a agència de treball i va trobar treball per als seus pares. Així van quedar-se a Alcanar per sempre.


Evaldas Casas i Joan Martinez 1r ESO C
*******************************************

Frederic, el cavaller valent

Jo ja havia aconseguit fugir d’aquell indret tan horrorós, on havia estat tancat tots els anys de la meva infantesa. Tants anys de tristesa, agonia, soledat. Sempre havia estat sol, i això estava lligat al fet de no tenir pares des dels pocs anys de la meva vida. Encera malaeixo el dia en què em van tancar a la més terrible de les presons, i llavors em vaig passar tots els minuts, hores, mesos i anys intentant escapar, per fugir i complir el meu somni, i això em va portar als més dolorosos càstigs, que m’havien deixat l’esquena marcada per sempre. Ara ja estava lluny d’allí i no hi tornaria mai més. Em trobava disposat a complir el meu somni, que tenia aferrat en el meu interior. Sempre m’ havien fet creure que els meus pares eren unes males persones perquè m’ havien abandonat de petit, però jo no m’ho podia creure.

Un dia vaig escoltar d’amagat com deien la veritable història. Els meus pares havien estat morts pels homes de la reina Melinda, la qual de regnava totes les terres i ho manejava tot mitjançant la màgia negra. El meu somni era convertir-me en un valerós cavaller i venjar la mort dels meus pares. Ja estava entrenat i preparat per a lluitar, però no disposava d’armes, ni cavall, ni escut, res de res.

Ara em trobava vagant per un bosc desconegut. No tenia menjar, però no m’importava perquè ja estava fora d’allí. De sobte, al terra vaig veure una cosa brillant i m’hi vaig acostar per a observar-ho millor, però de sobte una forta brillantor no em deixava veure res. Quan per fi va desaparèixer, allò ja no estava el terra, sinó al meu coll. Era un amulet. Seguidament vaig notar que alguna cosa s’acostava rere meu. Em vaig girar ràpidament sense veure ningú, però vaig sentir una veu que em deia.

- Jove Frederic, ets l’elegit !!

- Qui ets ? Com saps el meu nom ? -li vaig contestar sorprès.

- Sóc el mag Linmar – va dir-me apareixent al meu davant.

Era més o menys un ancià, de cabells llargs, blancs i una barba que li arribava gairebé als peus. Tenia ulls petits, que mostraven el seu poder. Portava una túnica blanca, símbol de puresa i de llum. La seva mà dreta sostenia un llarg bastó amb una pedra preciosa i brillant al damunt. A mi aquell mag em sonava d’alguna cosa. La seva cara m’era familiar. Havia de ser molt conegut perquè tot i haver estat tancat sense conèixer ni saber res de ningú, el coneixia d’alguna cosa. Seguidament li vaig preguntar:

- Què vol de mi, senyor ?

- Si us plau, acompanya’m – va respondre.

- No el penso acompanyar, no conec les seves intencions- li vaig respondre volent-me fer el valent.

El mag amb un somriure esperançador es va limitar a donar mitja volta i a endinsar-se lentament cap a l’interior espès del bosc. Jo finalment el vaig seguir.

Quan em pensava que aquell bosc era interminable, es va fer la llum. S’ havien acabat els arbres i la foscor. El sol brillava amb força. Al meu davant s’aixecava una caseta vella, feta amb materials poc resistents. Pareixia més bé de fusta. No era molt gran ni molt acollidora, almenys era el que semblava. Però després d’haver passat uns dies a la intempèrie sense lloc on dormir, ni menjar, allò em pareixia el més bonic dels palaus i si no fos perquè el mag estava amb mi, hauria arrencat a córrer al seu interior en busca d’alguna cosa per a menjar i beure. La caseta es trobava en un immens i verd prat, regat per un rierol d’aigua clara i fresca. Tot seguit el mag, que feia estona que em contemplava, va avançar unes passes i va obrir la porta, que va produir un soroll estrident, tot fent-me un gest perquè hi entrés. Només entrar, un aire calentó que provenia d’una xemeneia feta de pedres petites, em va fer tancar els ulls un instant. Al costat d’aquella xemeneia escalfadora, la caseta disposava d’un llit calent i tou de vista, però en realitat prou dur com per a dormir. Als peus del llit hi havia llum que sortia de la finestra tapada amb una cortina foradada i vella. Per sota de l’altra finestra, la casa disposava d’una taula i tres cadires al voltant. Per l’altra part de la xemeneia hi havia un balancí, que es netejava cada dia, però no s’hi asseia mai ningú. També hi havia una petita finestreta al costat de la porta, que era l’entrada a la meva salvació, una casa i un llit per a dormir.

Així era la casa del mag. Amb un gest em va invitar a seure, i en donar un cop a terra amb el bastó va fer que davant meu apareguessin una gran quantitat de plats suculents. Jo, sense pensar–m’ho dues vegades, em vaig precipitar a menjar i beure amb afany mentre el mag em mirava. Quan vaig acabar m’estava observant amb uns ulls de tendresa i alhora de misteri.
Ell també va seure i em va dir:

- Un cavaller famolenc no?
- Ho sento senyor , sé que a més d’un cavaller he semblat un míser vagabund.
- No et disculpis, jove. Mai baixis el cap, tingues-lo ben alt sempre i mai et rebaixis sota cap circumstància. Sigues valent i astut. I sobretot, fes sempre el que et digui el cor i segueix endavant. Sigues un cavaller!
- Sàvies paraules, bon senyor. Des d’avui un pare per a mi, que m’ha donat quan no tenia. Com podria recompensar-lo?

- Res, fill meu, res, un ancià com jo ja no necessita res . L’únic que voldria....

Sobtadament, un galopar ràpid i decidit el va tallar: va fer-lo aixecar de la cadira on s’havia assegut. Va sortir de la caseta tot seriós mentre en quedava sol i atònit. Llavors vaig escoltar com algú va aturar el cavall i va baixar amb facilitat, d’un salt.

- Oh, Ebolet preciosa! – deia el mag.

Jo vaig sortir ràpidament de la casa i... em vaig quedar embadalit. Una noia jove i bonica amb un vestit llarg, com d’una princesa era qui havia vingut amb el seu cavall blanc. Que n’era, de bonica! No sabia què em passava, però el meu cor s’havia encongit i anava al cent, no, al mil. M’havia enamorat d’aquella preciositat i estava immobilitzat.

- Què ha passat, Ebolet? – preguntava el mag.

Ebolet! Ebolet era el seu nom, que bonic! Mentrestant el mag i ella s’havien abraçat i estaven mantenint una conversa nerviosa. Finalment ella amb curiositat, i amb una veu dolça va preguntar qui era jo.

- És un jove cavaller. El millor. L’elegit del que et vaig parlar. Sabia que arribaria en qualsevol moment. És la salvació. - va respondre Linmar.

- Quin és el vostre nom, valerós cavaller? – va preguntar-me.

- Em.... Eee ... jooo... jo... doncs ... emm diic .. em dic ... em dic... Frederic. Si puc servir-la en alguna cosa, bella dama. – vaig intentar dir amb fermesa.

Seguidament em vaig agenollar i li vaig besar la mà. Tenia uns cabells molt llargs i fins, d’un color castany clar. Ells seus ulls eren brillants d’un verd fort, pareixien dos grans maragdes.

- Frederic, aquesta és la meva filla, tota una princesa. Necessito que me la protegeixes. Mira, quan ella va néixer, la meva primera esposa, la malvada Melinda, que no suportava que jo hagués refet la vida amb un altra dona, la va matar i em va robar la filla. Ara ella, la Melinda, té un fill, el príncep Felip, tan malvat com ella i vol casar-lo amb la meva filla. L’Ebolet s’ha escapat i ara l’estan buscant. – deia el mag amb tristesa. -Protegir-la és l’únic que demano, i acabar amb aquest horrible regnat.

- Ho faré, senyor! - vaig respondre amb fermesa.

- Fugiu ! Correu ! – va dir Linmar mentre feia aparèixer un cavall també blanc i una armadura al meu damunt. Jo ja estava equipat, amb una meravellosa espasa. Jo i l’Ebolet vam pujar als cavalls i ens vam acomiadar del mag. Ara ja estava preparat per acomplir el meu somni i sabia que ho aconseguiria, com també sabia que em casaria amb la jove Ebolet. En aquells moments eren les dues coses que tenia ben clares i que sabia que aconseguiria fos com fos.

Rebeca De Juan, Iryna Bryksa i Remei Curto, 1r ESO C
**********************************************

Tàrik 2


La gran caravana avançava lentament cap a la ciutat d’ El Caire, a Egipte. A la gran caravana no s’havien adonat que amb ells marxava un nen que es deia Tàrik.

Era un noi ben plantat de més de deu anys i quasi ja un adolescent. Era alt, tenia els ulls negres i els seus cabells eren castanys i mols llisos. Anava vestit amb una túnica llarga amb colors molt clars i amb una petita faixa vermella. Portava sabates adaptades al desert. Tenia un ample pit i era un poc moreno de pell, com els seus ascendents. Era molt actiu, es mostrava tranquil a l’hora de fer les coses, era molt viatger perquè li agradava molt anar amb la gran caravana d’un lloc a un altre i també era molt divertit i valent perquè al joc dels terbolins no jugava qualsevol.

Mentre marxava cap a la ciutat d’ El Caire van fer un últim descans. A cinquanta quilòmetres d’aquella ciutat van sopar i van cantar cançons molt divertides. Es van gitar molt tard i cansats, a causa de ballar i cantar. Al dia següent es van alçar prompte i van marxar cap a la ciutat. Anaven per les dunes, a una velocitat lenta. De sobte quan ja veien les piràmides monumentals d’Egipte, va començar a bufar el vent del sud. Els camells, elefants… es van espantar molt.

Es van espantar molt perquè era un paisatge de sorra, desolador. Hi havia núvols de color sorra al cel. Un vent molt fort que aixecava les caravanes i amb elles la sorra. I un vast silenci regnava sobre tota la terra. Les piràmides es camuflaven pel color de la sorra i del seu voltant. Avançaven lentament cap al nucli i tot era igual, els donava una sensació d’estar tot sol. De sobte, es va parar una enorme de sorra que semblava que l’anessin a engolir. Els impregnava de perill i por per si els agafava o engolia.

Va aparèixer un geni anomenat Jepsu. Era un geni desarreglat, molt vell, quasi tenia 1000 anys. Era alt, tenia els ulls molt grans, els seus cabells eren llarguíssims i negres. Anava vestit amb una falda blanca d’ aquestes que sempre porten els genis a les pel·lícules. No portava sabates, ja que anava volant. Tenia un pit ample i uns abdominals molt destacats. Era el guàrdia d’aquelles terres i per això no deixava passar ningú que no fos apte per arribar a la ciutat d’ El Caire.

En Tàrik estava dormint en aquell moment. Es va despertar i va escoltar una veu molt forta que cantava a l’ habitació del costat: era la Laila.
Quan es va apropar, va veure realment si n’era, de bonica la Laila. Des d’aquell moment, en Tàrik s’enamora bojament de la Laila. A la Laila també feia temps que li agradava en Tàrik, però no s’atrevia a dir-ho. Els dos van sortir corrents per a saber perquè s’ havia parat la caravana quan eren a només pocs quilòmetres de la ciutat d’ El Caire. Es van adonar que era perquè en Jepsu s’ havia posat al mig i no els deixava avançar. En Jepsu va dir amb la seva veu tan malvada:

- Per arribar a la gran ciutat d’ El Caire heu de passar tres proves. La primera és passar per dos terbolins molt perillosos.

A la gran caravana no hi havia ningú capaç de passar aquella prova. El geni va dir:

- Teniu tres oportunitats per a passar i si no pot passar ningú, m’heu de donar tot el menjar que tingueu.

Ho va intentar Bertal però només va posar el peu a dins, el va xuclar i no va tindre temps a posar l’altre peu.
Llavors, l altre millor amic d’en Tàrik ho va intentar, però va tindre la mateixa sort que en Bertal.
En Mekub va recordar que en Tàrik era un gran home i sabia molt bé com passar pel mig dels terbolins. En Mekub sabia el gran repte que havia de fer.

La Laila va dir:

- Si li passés alguna cosa al meu amor, no sabria com viure.

En Tàrik va dir:

- Jo encara no he dit que no, accepto.

Quan va veure aquells terbolins va dir:

- Mai he vist uns terbolins d’ aquesta mida.

Però a ell no li importava la mida dels terbolins.

Quan va entrar li costava molt caminar i el terbolí el feia sortir disparat cap a fora. Però per a ell no era cap problema passar per dos terbolins perquè sabia el truc que consistia a passar en línia recta, i així ho va fer. Quan va sortir, tots es van sorprendre. Tots el van felicitar i fins i tot el geni es va sorprendre.

Mentre tots celebraven la victòria d’en Tàrik el geni va fer que callessin i l’escoltessin i va dir:

- La segona prova consisteix a creuar un llac ple d’ animals carnívors.

El germà de la Laila era un gran especialista en natació. Va guanyar el premi de millor nedador de l’ any al poble on vivia. Ell va ser la tercera i última oportunitat que van tindre. Va passar pel mig d’animals carnívors, com taurons...

Va arribar a l’ altra punta del llac. El geni es va sorprendre molt una altra vegada, tant que es va enfadar molt. Estava tan enfadat que va dir:

- L’ última prova consisteix a donar-me la donzella més bonica que tingueu.

La donzella més bonica que tenien era la Laila. El geni va triar la Laila, però en Mekub i en Tàrik s’ hi van oposar. En aquell moment en Mekub es va adonar que en Tàrik i la Laila s’ estimaven bojament. Però aquest no és el cas, el cas era que com que no havien passat les tres proves, li van haver de donar tot el menjar que tenien i si no en tenien prou, el geni els destrossà totes les caravanes.

Quan el geni se’n va anar i a pocs quilòmetres d’ El Caire no sabien com arribar, ni què fer.

Per sort, passaven dues persones anomenades Lavedas i Dalasvé que els van ajudar a reconstruir tot el que havia destrossat el geni Jepsu. Tant que es van incorporar a ells, però els caravaners no sabien el seu veritable treball. El seu vertader treball era ser lladres i volien robar la Gran Caravana.

En Mekub va xerrar amb la Laila i li va dir:

- A tu t’ agrada, en Tàrik?

Ella es va quedar sorpresa pel que li va preguntar, i va respondre:

- Sí! – amb un to ben clar i decidit.

Llavors en Mekub li va prohibir estar amb en Tàrik perquè no li agradava aquest noi.

La Laila es va enfadar molt amb el seu pare, tant que no li va voler parlar més.

Una vegada arribat a El Caire, aquesta ja era l’última parada abans d’arribar a Jarraim, van fer el seu repost. Van comprar tot el menjar que necessitaven i també tot el que els va robar el geni.

Els faltaven molts diners perquè havien de gastar molt en menjar. Una vegada la caravana ja repostada, tots van fer camí cap a la ciutat de Jarraim, la ciutat natal d’en Tàrik.

Pel camí passen moltes coses relacionades amb el temps atmosfèric que no acompanyava. Les avaries que tenien s’estaven fent grans i cada cop feia més vent que provocava que hi haguessin tempestes de sorra molt sovint, i que els animals que estiraven les caravanes estaven molt més cansats. Estaven molt desnodrits i per això anava més lenta. Fins i tot es van morir dues persones.

Van haver d’aturar-se perquè el temps i les tempestes es calmessin una mica per a continuar.

Lavedas i Dalasvé planejaven un pla per robar els diners que tenien els de la gran caravana. Per a poder robar aquell botí havia de ser un bo pla. Van planejar de segrestar algú mentre les tempestes de sorra tornaven a vindre. Així ho van fer, van segrestar la Vexana, una amiga molt estimada per la Laila.
El pare de la Vexana, Karma, va veure que no estava a la seva habitació i li va comunicar ràpidament a en Mekub. Tots es van posar a buscar-la, però continuaven el camí. També se’n van adonar que Lavedas i Dalasvé tampoc no hi eren. Van relacionar les dues desaparicions i van arribar a la conclusió que Lavedas i Dalasvé eren els segrestadors de la Vexana i els lladres del botí.

A punt d’ arribar a Jarraim, troben un oasi i veuen que hi ha una dona malferida, estesa al terra, i es van adonar que era la Vexana.
Van anar corrents cap al metge de Jarraim. Aquell metge els va dir:

- Quasi no és res, es recuperarà.

En Tàrik mentre va anar a visitar la seva família. Quan es va recuperar la Vexana, van celebrar una gran festa, en Mekub va permetre que la Laila pogués veure en Tàrik i aquella nit es van donar un gran petó.


Rubén Lineros, Carlos Javier Moreno i Jordi Castro, 1r ESO C
******************************