“LLIBRE DE MARIÁTEGUI”, DE TÀRRACO A PERÚ
El divendres 27 de març es van presentar a la Sala del Sarcòfag d’Hipòlit del Pretori de Tarragona els vint nous poemes del poeta Martel·lus. Qui era aquest poeta? En qualsevol cas em centraré, només, en el context d’aquests poemes, crec que per enfrontar-se a un poemari un ha de ser verge, ningú li ha de dir el que ha de creure o pensar d’un poema, ja que aquest pot tenir, fins i tot per un mateix, lectures contradictòries segons el moment en el que ho llegeixi.
Aquesta contextualització la faré de la mateixa manera a com la presenta l’autor del poemari, Juan González Soto. El Juan juga en tot moment a fer d’historiador, però ho fa des de la ficció. És a dir, ens presenta elements reals, contrastats, fins i tot citant fonts primàries, però aquesta història està alterada, si és que existeix una història no alterada, per elements propis, per personatges ideats per ell mateix i que els posa en relació amb fets reals i irreals sense crear cap divisió entre ells. D’alguna manera juga amb elements de la historiografia clàssica, dates, noms, cronologia molt acurada i contrastada, però des de l’honestedat que permet la literatura, no pretén fer ciència, pretén crear un clima, un imaginari, una fantasia, en definitiva, un relat literari que es converteix en complement perfecte de la història.
Martel·lus, doncs, va ser un aristòcrata? Potser sí, d’aquells que van tenir una vida còmoda en la república romana i que per tant va ser il·lustrat en cultura. Tot sembla indicar que va participar en la desfilada victoriosa després de la conquesta de Numància. La qüestió va ser que, segurament, al segle XVI, “el hombre de los dos nombres”, l’arquebisbe de Tarragona, l’humanista Antoni Agustí, devia traduir els poemes originaris del llatí clàssic al català. I d’ell va acabar arribant a l’arquebisbe Jaume de Cortada, oncle de Rafael d’Amat, que al mateix temps tenia com a oncle Manuel d’Amat, Virrei del Perú i amant de Micaela Villegas, coneguda com la Perricholi. I entremig d’això, s’aconsegueix publicar aquesta raresa poètica cap a l’any 2004. El segon volum va tornar de l’oest, de la mà de l’escriptor peruà Carlos d’Oquendo, el qual sembla ser descendent de Manuel d’Amat i la Perricholi. I per no entrar en els detalls més concrets, la qüestió és que els poemes de Martel·lus publicats en l’anterior llibre van ser salvats, potser per casualitat, de la crema mortuòria del mateix poeta que morí per tuberculosi a Navacerrada.
I amb tot això arribem a aquest tercer recull. Novament una història acurada de com arriben els poemes fins a ser publicats els precedeix. Sense avançar res, el que sí que destacaré seran alguns dels noms que Juan ens descobreix i ens presenta. Torna a aparèixer Carlos d’Oquendo, el qual es relacionarà, no només amb José Carlos Mariátegui, que dóna nom a aquest llibre, sinó també amb al poeta peruà, César Vallejo.
Novament tornen a aparèixer aquestes referències constants que fan que des de Tàrraco marxem cap a l’oest. És interessant per una literatura com la catalana, molt acostumada al consum intern que existeixin obres escrites en català amb referències i contacte directe amb la literatura llatinoamericana. Això ens porta a un altre element molt interessant, Tàrraco, Tàrraco no són quatre pedres, Tàrraco és la que ens aporta a Martel·lus, la que crea vincles i diàlegs amb la seva contemporaneïtat.
Martel·lus hagués trobat la Sala on es va presentar el llibre un espai encertadíssim, tot i que ell mai va arribar a veure aquest edifici, o sí, si no fem cas als estudis arqueològics i històrics que daten la seva construcció anys després de la mort del poeta. Però com estem fent literatura ens podem imaginar el que vulguem, fins i tot que aquí es va posar la cuirassa per desfilar ven a prop de Publi Corneli Escipiò Emilià en la desfilada triomfal per haver conquistat Numància.
Mariátegui estic convençut que també estaria molt d’acord en la sala escollida, ja que una sala així lliga directament aquell ideal clàssic, que per ell podia estar personificat en el propi Martel·lus, amb el diàleg contemporani. La clau és aquest diàleg i com un poeta clàssic de la Tàrraco republicana podia inspirar els ideals de l’ideòleg, valgui la redundància, marxista del Perú. Aquesta Sala, doncs, suscita diàleg perquè ha tingut molts usos, entre ells la de ser presó política franquista. Convertint-se, pràcticament, en l’avantsala abans de la mort, d’aquells que van defensar uns ideals democràtics i republicans. Mariátegui va ser el fundador del Partit Socialista, que després de la seva mort es canviaria el nom per Partit Comunista.
Mariátegui va néixer en una Lima marcada per la República Aristocrática de Jorge Basarde. Era la Lima que estava rebent la cholificación, que es com a Perú es coneix la migració del camp ciutat. És la Lima centralista i controlada per una petita oligarquia, van ser els anys en que la terra va passar a ser d’encara menys mans. I en aquella Lima, Mariátegui va trobar el refugi en les revistes literàries d’aquella elit que ho era per la seva qualitat discursiva i personal, i no per ser el fruit del gamonalismo, aquells hisendats que es van convertir en els amos i senyors del Perú de la primera meitat del segle XX. Sol ser, també, en aquests contextos adversos quan sorgeixen les reaccions més meravelloses, i moltes d’aquestes proves surten esmentades per Juan, em refereixo a la revista Amauta, al llibre Trilce, a l’editorial Minerva o a les pròpies tertúlies o relacions epistolars on es parlava del feixisme europeu o del poeta Martel·lus. Són aquestes reaccions les que ens fan guanyar la humanitat.
I a mode de conclusió, són múltiples elements que inspira, només, el pròleg del llibre, abans, fins i tot d’arribar als poemes que són, juntament amb les fotografies de la Genoveva el moll de l’os d’un llibre que demostra com l’anacronisme et permet assolir l’ideal, de com poemes d’ara podrien ser d’abans i de com paisatges actuals són iguals que els de fa milers d’anys. I de com els uns i els altres s’inspiren mútuament sense importar-los si van ser previs o posteriors al seu moment. El Juan, doncs, liquida la idea del temps en favor de la fantasia, perquè és aquesta, la fantasia, la única, tal i com ell mateix apunta, que no està subjecta ni a l’oblit ni a l’alteració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada