Poetes de capçalera (1): Marià Lleixà, per Emigdi Subirats

crítics de guàrdia

Marià Lleixà (1964), natural de Mas de Barberans (Montsià), se'ns va descobrir com a poeta amb el poemari "Si véns abans de l'alba" (Ed. Moll, 1992). En el pròleg introductori, el poeta Joan Callau, de l'Ametlla de Mar, ressalta que: "Alguns dels versos de Marià Lleixà posseeixen la intensitat de la vida quan la vida es veu abocada a un desfici imparable - que el porta a exiliar-me del combat dels dies -o a una borratxera de plenitud- tèbia és la tarda sobre la teva espatlla -, i és d'això precisament del que escriu en el seu llibre, indubtablement amb veu de poeta". La poètica de Marià Lleixà es caracteritza pel seu impecable i sobri domini de la llengua i la forma. En principi, es tracta d'una poesia de figuració que gosaríem enquadrar dintre del realisme. Després es precipita cap a una lectura més profunda del món i de la vida. Finalment, encara es projecta cap a l'exploració d'allò inconegut, a partir de l'ús d'imatges i metàfores que ultrapassen el llenguatge discursiu. Els seus poemes sorgeixen mitjançant un magnífic punt d'equilibri entre l'afany personal per aprofundir en el coneixement moral de la vida humana, i la seua inclinació natural cap a un intens lirisme de tipus remembratori. És a dir, els seus poemes es debaten entre la responsabilitat moral del poeta i l'obligació d'aquest mateix cantor de recordar la història del món. Són poemes d'una gran subtilesa de matisos i per això l'autor controla les pautes de lectura a partir d'un originalíssim ritme força sinuós i amb escassa velocitat. Camins d'escata: cal·ligrafia d'una absència (Columna, 1995), el segon poemari, és una autèntica obra mestra, que està dividit en dos parts, que ens presenten un diàleg impossible. La relació difícil entre aquestes dos parts independents ens arriba a través d'un referent clàssic, tal com senyala l'editor rapitenc Emili Rosales al pròleg: "No descobrirem res d'excessivament amagat si advertim que cadascuna d'aquestes dos parts correspon a una veu: Etern rosec que em crema sorgeix de la veu de Penèlope, que veu marxar el seu amor i n'espera febrosament el retorn; El desfici del boomerang és general per la veu d'Ulisses, que viu alhora l'engrescament de l'aventura i l'agulló de l'enyorança". Aquesta obra és constel·lada de referències el món antic grec. La veu poètica cerca un criteri per comprendre la realitat que l'envolta i descobreix que l'única eina de la qual disposa consisteix a interrogar el passat. Aquesta és la funció d'una poesia en la qual... Emigdi Subirats

llegir-ne més: www.llibresebrencs.org