JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894 - 1924)
L'irradiador del port i les gavines
NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Font: http://www.poesiacatalana.com/joansalvatpapasseit.asp
Nadal antic
(Primera versió)
Ara que vós no hi sou, oh pare,
recordo aquells primers Nadals:
l'aspre gemec de la simbomba
pel celobert tan alt,
el passadís en l'ombra
(de la basarda, llarg),
el menjador de casa
com un vaixell pel mar,
i la tendresa que ens unia
ran del vidre entelat.
En ésser l'hora, quan els versos
calia recitar,
i sol i dret em veia,
el blanc paper a la mà,
d'esquerpa timidesa
em bategava el cor adelerat.
Ara que vós no hi sou, oh pare,
recordo vells Nadals:
Vós sou una ombra dolça,
i on és aquell infant?
(Tomàs Garcés)
Font: http://desdunsullsdedona.blogspot.com.es/2011/12/poema-de-nadal.html
UN PROPER NADAL, UN ANY
QUALSEVOL, EN EL FUTUR
Entre la molsa, el suro i la farina
hi havia un nen Jesús. Parlo d'abans.
Abans roselles en sembrats d'avena.
Abans estels en firmaments d'atzur.
Però ara no, castíssimes estrelles;
perquè ni els ducs ni els frares del Carmel
no han vist el rosa intacte de l'aurora.
Són paradoxes -diuen- de la vida.
Jesús té dos mil anys i dos mil rostres.
Vindran els mags?... I, quan Nadal s'atansa,
vénen àrabs amb llaunes de petroli.
També ens duran, del Nord, piles d'urani
i el suc enverinat de la cicuta
i el làtex groc de l'amanita fàl·lica.
Inútil ja la neu sobre els sembrats.
Inútils els estels. Del tot inútil
la Verge que infantava a l'establia.
Calleu, campanes, que Jesús no és nat.
Vergés Príncep, Gerard, Long Play per a una ànima trista (1986)
Quan és Nadal envien els notaris
targes postals amb neu i purpurina.
Quan és Nadal, del vent viuen els llops.
Vergés Príncep, Gerard, L'ombra rogenca de la lloba
BALADA DELS PROVERBIS
Tant grata la cabra, que jeu malament;
tant va el càntir a l'aigua que es clivella, un dia,
tant s'escalfa el ferro que es posa roent,
tant el pica el mall que el ferro es revincla
tant pesa i val l'home com és estimat,
tant l'home s'allunya que tothom l'oblida,
tan dolent és l'home com és desdenyat,
tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.
Tant i tant parlem que ens contradiem,
tant val bona fama com mercè adquirida,
tant es pot prometre que tot s'ho enduu el vent,
tant prega la veu que és la veu oïda;
tant més vols la cosa que més has buscat,
tant com l'has cercada l'has aconseguida,
tant l'has ignorada com menys singular,
tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.
Tant s'estima un gos que se l'alimenta,
tant la cançó corre que tothom l'ha dita,
tant la fruita es guarda que de cucs s'emplena,
tant bateu la plaça que l'heu conquerida;
tant hom es retarda que falla l'empresa,
tant hom s'adelera que perd la partida,
tant fort abracem que ofeguem la presa,
tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.
Tan gran és l'escarni que ja ni riem,
tant has malgastat que no tens camisa,
tan franc es pot ésser que tot es malmet,
tant més val dar cent que prometre mília;
tant s'estima Déu que l'Església neix,
de tant que heu donat, manllevar us caldria;
tant bufa la brisa que es transforma en vent,
tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.
Tramesa al Príncep
Tant temps viu el boig que espavila el cap,
tant d'enllà se'n torna com enllà ha fet via,
tant l'han castigat que ja n'està fart,
tant Nadal s'invoca que Nadal arriba.
Vergés Príncep, Gerard, L'ombra rogenca de la lloba (1982)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada